“Crear el Teatre Nacional de la Dansa a Madrid? Potser cal optar per altres vies”
Joan Francesc Marco, director general de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques
Joan Francesc Marco (l’Hospitalet, 1951) ha tornat a Madrid a la direcció de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música (Inaem) –de què depenen el Centro Dramático Nacional, el Teatro de la Zarzuela, la Compañía Nacional de Teatro Clásico, la Compañía Nacional de Danza, l’Orquesta Nacional de España i molts ajuts al sector escènic del tot l’Estat– gairebé tres dècades més tard d’haver-lo dirigit per primera vegada a començaments dels noranta. A Marco, que ha estat director general del Liceu i conseller delegat del TNC, li va trucar el ministre de Cultura, Miquel Iceta, després de la marxa d’Amaya de Miguel, per fer-se càrrec d’un organisme en què no escassejaven els problemes: els actors protesten perquè cobren mesos després de començar a fer les obres, una vaga de tècnics ha afectat moltes funcions dels seus teatres i, sobretot, l’anterior subdirector general de l’ens, Fernando Cerón, va dimitir fa uns mesos amb una carta oberta en què denunciava que la burocratització i els recursos insuficients de l’Inaem feien impossible defensar el sector.
Per què ha acceptat tornar a dirigir l’Inaem?
Per una relació evident d’amistat amb el ministre Miquel Iceta des de fa molts anys. M’he dedicat molt de temps a la gestió cultural, el ministre em va trucar i no li puc dir que no. A més, em sento amb energia i il·lusió.
El càrrec era una patata calenta? Abans de la seva arribada hi va haver denúncies dels artistes, vagues dels tècnics, la dura dimissió de Cerón...
Vaig llegir la seva carta, el conec, ha tornat a incorporar-se al seu càrrec a la Direcció General d’Indústria. Els procediments de l’Administració i els de la cultura de vegades van en línies paral·leles que, com deien quan anava a l’escola, no es troben més que a l’infinit. Adolfo Marsillach ho explicava en entrevistes. Al cap de quatre dies de ser nomenat director general de l’Inaem pel ministre Semprún volia marxar. Però, l’alternativa és renunciar al sector públic en la cultura? La legislació administrativa casa malament amb els temps de la cultura, si un actor es posa malalt cal substituirlo aquell mateix dia, no podem esperar a fer un concurs. Un director general va prendre la decisió, crec que ben presa, de fer el pagament de les nòmines dels artistes com si fos la contractació d’un servei. El problema al Teatro de la Zarzuela no existeix perquè un títol dura poc, però en un teatre com el Centro Dramático Nacional, on duren més, l’inici de la tramitació administrativa per pagar un actor es comença quan acaben les funcions, i poden passar setmanes. En les nostres reunions és un tema constant. Això té solució, però es necessita temps, presa pendent de firmar per la qual l’Inaem deixava de gestionar el Teatro de la Zarzuela i passava a ser del Teatro Real. Ell ho atura i crea una comissió d’experts per estudiar la reforma de l’Inaem. Però Guirao deixa de ser ministre, n’arriba un altre, una pandèmia... La comissió va dir que, al catàleg de models de gestió de l’administració, no n’hi ha un d’adient per a l’Inaem, fa falta un vestit a mida. No és fàcil de fer. I amb tot el que ha passat aquests últims anys s’ha deixat aparcat. Estic treballant en això perquè m’ho ha encarregat el ministre. Resoldre-ho en el que queda de legislatura no serà fàcil perquè I, o hi arribàvem o al setembre no començàvem la temporada. S’ha pogut fer.
La fusió entre Zarzuela i Real, què li semblava a vostè?
No és necessària. El Teatro de la Zarzuela està fent una bona tasca. El barberillo de Lavapiés ha estat una explosió de joia. Daniel Bianco, el director de la Zarzuela, ha fet una feina molt bona de modernització del gènere i el públic.
Les gires de les institucions dant que hi hagi més gires: la majoria de propostes de Lluís Homar com a director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico són coproduccions amb el sector públic i privat, El burlador de Sevilla es veurà ara al Grec, que el coprodueix.
La descentralització que va prometre Iceta són aquestes gires?
Passa per molts vectors. Les gires, les coproduccions... i funciona molt bé el Consell Estatal de les Arts Escèniques i Musicals, en què és representat tant el sector com tots els directors generals de les comunitats autònomes. Cal establir nivells de complicitat.
pot entrar en contradicció amb la idea que el ministre va donar al seu diari que el Ministeri de Cultura no podia ser ni havia de ser la Conselleria de Cultura de la Comunitat de Madrid. Potser cal optar per altres vies. És veritat que la dansa necessita espai. Però hi ha algunes iniciatives a Espanya i podem pensar a col·laborar i fer una cosa més coral i no nosaltres sols. A Delicias, a part del que digui l’Ajuntament, no hi veig intenció de fer res, és un erm. Crec que cal fer-hi dues voltes. Després, hi ha moltes coses en el tema d’un teatre per a la dansa. França i París són un país i una ciutat molt vinculats a la dansa. Hi va haver un disseny que dedicava el Palais Garnier a la dansa i la Bastilla a l’òpera. Sabem què ha passat: el Palais Garnier, París, França, no ha estat capaç d’organitzar una programació exclusivament per a dansa i també programa òpera. Cal veure-ho, perquè fer un teatre és una inversió molt potent, si tenim prou demanda, hem de ser prudents. Tot i que no m’agradaria parlar de congelació.
Quan parla de fer un projecte més coral, en què pensa?
Una solució podria ser arribar a un acord entre l’Inaem i algun dels centres de producció i d’exhibició de dansa que hi ha a Espanya. No vull dir-ho amb molt d’èmfasi perquè no m’hi he posat, però a mi m’agrada més aquesta solució que la de crear un nou centre.
Un acord amb un centre com el Mercat de les Flors de Barcelona, per exemple?
Per exemple. És un centre amb un fort suport del ministeri.
La situació del món de l’escena els últims mesos és difícil. Què pensen fer?
Estem parlant amb el sector, amb Faeteda, i pensant en alguna acció conjunta per resoldre aquesta falta d’espectadors que ens preocupa. Faeteda està parlant amb l’Ajuntament de Madrid per fer una campanya, Adetca amb el de Barcelona. Som aquí per donar suport. Però crec que el Bo Cultural Jove serà un bon element per ajudar la gent perquè vagi al teatre.
Jordi Savall els ha demanat espai al Palau del Lloctinent de Barcelona per al seu Centre Internacional de Música Antiga. No es pot?
Savall és una gran figura al món de la música antiga, però no l’única, hi ha altres projectes no de tan llarga durada, però de gran qualitat. És un espai afectat a un arxiu molt important com el de la Corona d’Aragó, un espai que no és buit i caldria resoldre-ho. Però, a més, per cedir en ús un espai públic s’han de donar unes circumstàncies. Per què a ell sí i a un altre no? Hi ha una cosa que es diu la concurrència. L’hi he explicat per escrit. Però Savall rep ajuts de manera continuada del Ministeri als projectes que presenta.c