D’una conversa amb sant Quirze
Al final del camí veig un home amb una túnica llarga fins als peus, calçat amb sandàlies. Penso que potser és un veí musulmà, però quan m’hi acosto veig un senyor amb allò que se’n diu un perfil grec. “Bon dia tingueu. No passeu calor, tan tapat?”. Fa una tarda amb una temperatura inquietant. “És una roba que s’ha anat aprimant amb els segles i m’hi entra l’airet per sota”, em respon l’home, que amb les sandàlies, mig arrossegant els peus, va aixecant polseguera. “Però, vós sou... sant Quirze! Què hi feu aquí, al camí de can Torrent? Pensava que us havien torturat i decapitat quan éreu petit, a Tars, a Cilícia, a l’època de Dioclecià. Constato, amb satisfacció, que heu arribat a ancià i que tot i els anys esteu en bona forma. Feu la mateixa cara que en uns goigs que vaig comprar al mercat de Sant Antoni. Això sí, arrugat i barbut”. “Ja sabeu que, amb la mare, Julita, soc el patró de la vila. Durant dècades la gent ens ha estimat i festejat, i ha estat gràcies a l’amor dels veïns que hem arribat a aquesta edat impròpia d’uns màrtirs cristians”.
“Deveu estar content, doncs. És un dels grans moments del calendari litúrgic: la vuitada de Corpus! La gent surt al carrer, hi ha cercavila, cada dia li toca a un veïnat organitzar la revetlla. Tot plegat fa oloreta de paganisme. Però vós n’heu vist de tots colors, i no crec que us poseu cap pedra al fetge”. “En confiança: m’agradava més la festa d’abans”, em diu Sant Quirze. “Quan feia la passada pels carrers del poble, la cobla combinava amb molta traça trompeta i fiscorn. Ara trobo que abusen del timbal, i la marxa pren un aire de desfilada militar”.
El sant es repenja amb una mà en un roc gros que hi ha a la vora del camí i hi aterra dolçament de cul. “Us veig cansat”, li dic. “És que no he dormit gota. Ja sabeu que amb els ajuntaments democràtics han proliferat les festes al nucli urbà. Abans, quan acabava la passada, la cobla tocava unes quantes sardanes i acabava, ritualment, amb un vals, un xotis i una polca. A quarts d’una o les dues tothom era al llit. Ara, en canvi, la festa engega a la una o quarts de dues i s’allarga fins a les cinc o quarts de sis del matí. La placeta de can Lleonart fa un embut amplificador que fa rebotre la música per les façanes de les cases. He passat la nit en blanc. Per això he sortit ara una mica perquè em toqui l’aire. A vostè li sembla bé que cada any s’armi aquest brogit? Al poble hi ha gent gran, malalts, pares amb criatures que no poden o no volen anar a la festa”. “Benvolgut sant Quirze: no heu llegit les opinions de l’antropòleg Manuel Delgado, que diu que les festes i les revolucions han de trencar les estructures establertes i sacsejar la gent? Doncs és això, justament, el que passa, promogut burocràticament i automàtica pels ajuntaments, que volen quedar bé amb la jovenalla. No sou vós tot sol. Aquesta setmana també s’hi han trobat sant Eliseu Profeta, santa MariaMiquela i sant Gregori Bisbe. Al trencant de la Font del Ferro ens separem. “Records a la vostre mare, la senyora Julita”.
Deveu estar content, doncs; és un dels grans moments del calendari litúrgic: la vuitada de Corpus!