Casals torna a la casa museu
Després de gairebé un quart de segle d’existència des de l’última posada a punt com a museu, la Vil·la Casals que va fer construir el gran músic a partir del 1910 s’ha remodelat i rehabilitat de manera exemplar, amb un cost de més de dos milions d’euros. La tasca de l’equip dirigit per Jordi Pardo i Núria Ballester amb nombrosos especialistes ha estat notòria.
Pau Casals, per la seva simbiosi artística i humanística i les circumstàncies –algunes de dramàtiques– que emmarquen una vida d’estudi, de triomf internacional i de compromís amb la seva societat, transcendeix el fet musical.
El relat de l’anterior discurs museogràfic ja commovia, però ara la Vil·la Casals i el seu museu s’han transformat en una proposta que els situa, sens dubte, com a referència mundial en les cases museu. Uneix l’espectacular audiovisual d’eloqüent selecció, sorprèn la bona síntesi narrativa i, a mesura que s’avança en la visita, informa, sorprèn (fins i tot l’especialista), deixa espai per al joc (una derivada a les famílies i els nens) i commou. El fons documental és una síntesi, és un petit itinerari per un gran moment artístic de Catalunya: records dels seus mestres i amics, un deliciós trajecte pels seus quadres (Regoyos, Casas, Mir i Rusiñol, entre d’altres), fins i tot la sala de pintura barroca de Francesc Pla, el Vigatà, seqüència del segle XVIII que complementa el saló de música, i sempre una vista al mar, signe d’aquesta cultura. Des del dormitori del mestre s’obre naturalment una finestra a aquest espai marí, platges de la seva infantesa (va néixer al Vendrell el 1873) on anava amb la seva mare.
Pràcticament cada sala disposa d’una hàbil proposta tecnològica, imatges manipulables que expliquen detalls de la vida i l’obra, i la música acompanya tot el trajecte des del petit violoncel de joguina, fins a la del gran instrumentista, la del director eloqüent, la del mestre, i la seva síntesi, el màgic saló del piano que fa emocionar els més grans violoncel·listes.
Cal veure aquest museu, que és més que això, testimoni de l’art del seu temps, la casa d’un home com pocs compromès amb la seva societat, lluitador per la pau, de què va poder gaudir fins que la guerra generada per l’alçament de Franco el va enviar definitivament a l’exili, de què no va tornar mai, ja que va morir el 1973 a Puerto Rico.
La vitalitat d’aquest mestre, la profunditat del seu esperit, es traduïa fent música, i en la seva paraula i compromís. En l’aspecte musical, criden l’atenció unes imatges del saló de música, dirigint a Puerto Rico. El seu treball al podi és admirable; sabem les dificultats que presentaven aquelles orquestres –no eren òbviament la Filharmònica de Berlín–, però eren músics que reconeixien en Casals el que ha de ser un director, un mestre, i s’hi bolcaven, de manera que arribaven amb el seu consell a sonar amb emoció.
I, a més de la música, el seu esperit també vibrava amb la paraula, amb el concepte de llibertat i d’ordre que –deiarepresenten la democràcia. Al final de la visita s’extracten algunes de les seves idees, frases que ens fan recórrer –amb fons d’El cant dels ocells– amb imatges eloqüents que subratllen la dimensió transcendent del pensament de Casals, la injustícia, la inhumanitat de les guerres fins avui mateix.
No deixeu d’anar a aquesta casa, que es fon en el paisatge marí amb el suau declivi de la platja de Sant Salvador, i on es descobreixen moltes coses –també els nens– que fan sentir un país.c