La música s’anomena Wilco
La banda de Jeff Tweedy enlluerna al Poble Espanyol
La banda nord-americana Wilco és una de les de les grans lligues més assídues dels escenaris barcelonins, Liceu inclòs. Ahir van fer seu l’agradable espai del Poble Espanyol, dins el Cruïlla XXS, i ho van fer amb un canvi significatiu en la seva línia de combat a causa de l’absència del seu formidable guitarrista Nels Cline a causa de la covid.
Aquest inesperat embat –que ja ha afectat els concerts anteriors d’aquesta setmana a Bilbao i Saragossa– ha obligat a reestructurar l’equilibri del sextet donant més protagonisme a Pat Sansone, un brillant i contrastat multiinstrumentista. Així es va poder veure Tweedy assumint un primera persona guitarrístic no gaire habitual, rascant àcidament a Sunken treasure o amb solos exaltats a At least that’s what you said.
Van aparèixer puntualment a les nou del vespre l’ara temporalment quintet, i van atacar el final del capvespre amb un parell de temes del seu flamant àlbum Cruel country. Primer el tempo pausat de I am my mother, que es va prolongar amb el tall que dona nom a l’àlbum. Una arrencada en mode country d’arrels més o menys ortodoxes que al final va servir perquè Tweedy disculpés l’absència de Cline per raó de força major; “The show must go on” (l’espectacle ha de continuar), va afegir.
I va continuar amb el pistó cada vegada més accelerat. Ho van demostrar brillantment i musculosament els altres quatre músics que donen vida al combo de Chicago: Glenn
Kotchke (bateria), Mikael Jorgensen (sintetitzadors i efectes), John Stirratt (baix) i l’esmentat Sansone, que es va desdoblar al capdavant dels teclats i amb les guitarres. I així al llarg de dues hores, durant les quals van visitar unes vint-i-cinc composicions, centrades especialment en alguns dels seus àlbums més emblemàtics com Yankee Hotel foxtrot, A ghost is born, Being there i, lògicament, el que van publicar fa un mes i que dona peu a aquesta gira.
Amb aquest àlbum, Tweedy i els seus tornen en bona part a les seves arrels country amb un llistó qualitatiu molt elevat i que els connecta amb els àlbums abans esmentats i que sens dubte són els més memorables. El que passa, i aquesta és una de les formidables grandeses de Wilco, és que en directe és on assoleix tota la seva dimensió aquella cohabitació del country amb el rock, sempre des d’una perspectiva gens acomodatícia i sí viva.
I ho van demostrar amb una repassada generosa que de seguida va anar adquirint velocitat de creuer. I amb una interconnexió amb el públic –3.000 incondicionals de trenta anys cap amunt que van gaudir de valent–, com es va materialitzar al final de Box full of letters, amb una ovació que va emocionar el gloriós músic. O quan va assegurar en un altre moment que havia trobat molt a faltar el públic d’una ciutat a què havia estat massa anys a tornar. O quan va posar definitivament la pell de gallina a propis i estranys amb aquella joia que té per títol Jesus, etc.c