“Envejo la ingenuïtat dels seixanta, però no la seva ressaca”
David Mitchell Autor d’‘Utopia Avenue’
El que va passar a Londres als anys seixanta en el panorama cultural, especialment el musical, va marcar generacions. Aquest viatge al passat, el seu llegat, és la proposta de Utopia Avenue (Literatura Random House), de David Mitchell. L’autor, que ens respon des de terres irlandeses, va ser considerat el 2007 una de les cent persones més influents del món segons la revista Time. Utopia Avenue és el nom d’una banda britànica formada per quatre músics, liderats per un mànager visionari, que es colen en l’escena psicodèlica.
Pensaven que podien canviar el món. Per què no es va aconseguir? Perquè el món es resisteix a canviar. Però és igual: el més important és que puguem entreveure la utopia a l’horitzó i adreçar-nos-hi. Llavors, les dècades següents, guanyes la batalla.
Vostè pertany a una generació més jove. Què li va interessar d’aquella època?
Als seixanta, com ara, vivies més bé si no eres homosexual ni negre ni ric ni dona. Però ens van traslladar la necessitat de canviar-ho.
Quina lliçó no oblida?
Una de ben profunda... Crec que la gent dels seixanta em va ensenyar a no ser tan autocomplaent amb mi mateix. Tinc 53 anys i envejo la seva innocència, perquè creien que tenien un món nou a l’abast i van ser conseqüents.
Un nou món, just avui, ens sembla naïf.
Si ara tinguéssim una massa crítica així... Quina enveja! El que no els envejo és la ressaca després de la festa. Però tots els drets que hem anat adquirint van estar en el cap dels somiadors, ho devem a gent que van considerar boja.
De tots els personatges que ens proposa a la novel·la, de David Bowie o Francis Bacon a Allen Ginsberg, Leonard Cohen o Janis Joplin... A quin li hauria agradat conèixer?
A tots. De jove hauria mirat d’impressionar-los fent preguntes profundes sobre la seva música. Ara no. Ara a Lennon li preguntaria pel seu canvi d’acord preferit; a Bowie, gran lector, pels seus escriptors; a Leonard Cohen li faria confessar el seu arbre preferit...
Els seixanta també van estar plens de renúncies. Època de morts per sobredosi, excessos... L’autodestrucció és inherent a la creació?
No construeixes res si abans no està esfondrat. Per crear primer has de desmuntar. Però diria que l’art es fa “malgrat” les drogues, no pas gràcies a elles.
Col·lecciona vinils? Amb tant de trasllat els he anat perdent pel camí. Però confesso que hi ha alguna cosa de l’edat analògica que continuo trobant a faltar. És un món molt més ric i orgànic i vellutat... La teva tassa, el teu sofà, el teu vinil, aquest llibre... Oh, ho veu? Fa bona olor... L’analògic, i això no passa amb el digital, és com una brisa que t’acompanya. El soroll del món queda al fons. Aquests rituals m’encanten.
“Totes les bandes se separen, però gairebé totes es tornen a ajuntar”, escriu. Què troben a faltar: els diners o l’adrenalina? Crec que enyoren la connexió amb el públic. En un escenari un músic és un déu, fins i tot encara que no sigui un gran músic.c