Pablo i Pavlov

L’11 de setembre del 2001 plovien avions als Estats Units i jo contemplava en Pablo, que tot ho observava des del seu bressol. En Pablo és el meu nebot i llavors tenia quatre mesos i no deia ni piu.

(...)

Ara, 21 anys més tard, en Pablo s’ha llicenciat en Biomedicina a Londres i es prepara per a un màster en cèl·lules mare i sempre duu un llibre sota el braç i és ell qui em contempla des de dalt, ja que acaricia el 1,90 m.

L’altre diumenge vam allargar la sobretaula i parlant i parlant vam començar a barrejar ciència i religió. Sempre he pensat que les dues branques poden conviure, però opino que per això fa falta oli. La rigidesa trenca els ecosistemes.

En la nostra xerrada, en Pablo es va mostrar profundament científic i obertament agnòstic. Em va dir:

–Tu creus en Déu?

Li vaig contestar:

–Crec en una energia que alimenta la nostra ànima. I crec que l’ànima i el cos s’utilitzen entre si i així generen vida.

–Doncs jo crec que som el producte de connexions neuronals. Penso en un origen biològic, no espiritual –em va contestar. I després es va allargar.

En un discurs ple de citacions i metàfores, el jove Pablo em va parlar de les fulles d’ayahuasca, del conductisme i del gos de Pavlov: podem interpretar les connexions neuronals dels gossos si observem la seva salivació.

En Pablo va celebrar la joia d’haver nascut en aquest moment de la història de la humanitat, en unes condicions immillorables.

–Amb prou feines n’ha gaudit el 0,000000001% de la població mundial –em va dir.

(És un càlcul abstracte i capritxós, però en absolut forassenyat.)

I em va proposar que llegís Harari, tant Sapiens com les seves 21 lliçons per al segle XXI, mentre m’instruïa sobre la infinitat d’aplicacions que ens ofereixen les cèl·lules mare, no només com a teràpia eficaç (en concret, en l’ús hematològic), sinó com a eina d’investigació.

El vaig escoltar bocabadat, i després de la seva dissertació amb prou feines vaig poder fer un xarrup al cafè mentre jo em deia:

–I hi haurà qui diu que la nostra joventut s’ha despistat...

Després, en Pablo em va dir que ja havia deixat el bàsquet de competició (és inevitable abordar aquest tema, aquesta és una columna a la secció d’Esports) i només vaig ser capaç de relacionar una idea:

–És normal que hagi deixat el bàsquet. Qui juga a bàsquet a Anglaterra?

En el seu discurs, ‘el jove’ Pablo va citar les fulles d’ayahuasca, les cèl·lules mare i el gos de Pavlov