La victòria de l’estabilitat
L’estabilitat és a l’economia el que l’aigua per a les plantes. Sense es panseix fins que es mor. D’alguna manera això és el que explica el triomf del PP en les últimes eleccions territorials, les últimes a Andalusia, i els seus bons pronòstics en els sondejos d’opinió. Els ciutadans aposten per l’estabilitat davant la incertesa. No són temps per a reivindicacions identitàries ni plantejaments ideològics.
Quan sonen els tambors de la crisi la gent té por que es dilueixin els seus estalvis, que la inflació els buidi la butxaca i quedar-se sense feina. En aquestes circumstàncies es prefereixen governs de gestors i tecnòcrates als nacional-populistes. D’alguna manera tot això podria explicar el declivi de l’anomenada nova política que va sorgir arran del moviment 15-M (2011-2015) després de la Gran Recessió. Unides Podem avui apareix com un partit en descomposició, Ciutadans pràcticament ha desaparegut i Vox ha trobat el seu sostre.
Al contrari, reapareixen les majories absolutes projectades des del centre. Sembla que tornem a un bipartidisme imperfecte davant la impossibilitat de gestionar una sèrie de crisis econòmiques –crac financer, pandèmia, crisi energètica, guerra d’Ucraïna, crisi de deute...– que se succeeixen en una espiral sense final. Tots els experts demoscòpics coincideixen que l’efecte Feijóo es deu en molt bona part a raons econòmiques. El líder del centredreta ha sabut combinar una gestió eficaç en què el PP governa i articular una alternativa econòmica realista. Això li està permetent ocupar la centralitat i oferir estabilitat davant la incertesa.
Al contrari, Pedro Sánchez, que ha apostat per la socialdemocràcia amb Nadia Calviño, no ho està aconseguint. La coalició amb Podem, unida a la dependència dels independentistes bascos i catalans, l’hi està impedint. Els seus socis l’estan obligant a fer una gestió econòmica erràtica i a adoptar una sèrie de mesures poc ortodoxes que no tranquil·litzen.
Sánchez s’agafarà a les bones dades de creixement i ocupació per armar el discurs de l’estat de la nació el juliol, després de la cimera de l’OTAN. Pel Govern, “Espanya va bé”, i farà un relat propi d’Alícia al país de les meravelles com el que estan fent les seves tres vicepresidentes: Nadia Calviño, Yolanda Díaz i Teresa Ribera. No hi ha motius per preocupar-se, potser la inflació que continuarà pujant per més temps del previst, però res que no es pugui controlar. Una visió que cada vegada s’aparta més de la realitat del carrer. A la tardor, quan calgui aprovar els pressupostos per al 2023, tornaran els enfrontaments i probablement
Els experts opinen que l’efecte Feijóo es deu en bona part a raons econòmiques
no es podran aprovar. Si passa això, el Govern de coalició haurà de dissoldre’s. A Pedro Sánchez no li aniria malament deixar anar llast per recuperar la centralitat, tampoc no li aniria malament a Yolanda Díaz guanyar credibilitat davant “l’esquerra autèntica”. Un divorci de conveniència.