Nova classe social: els vulnerables
Aquest país i els països de la Unió Europea se senten en crisi. És una crisi estranya, perquè se segueix creant ocupació, les empreses tenen plans d’inversió, la pandèmia està pràcticament dominada i les dades de la macroeconomia disten molt de ser dramàtiques. Però hi ha una alineació d’estrelles que anuncien catàstrofes sense frens: fam, desastres naturals, desertització pel canvi climàtic, migracions massives, manca de matèries primeres, assalts a la democràcia, agressions militars, convulsions socials, el temps ideal per a un pessimista... I el gran enemic present, els preus que tornen a mossegar les classes mitjanes i que estan creant una nova classe social: els vulnerables. Si el Govern central calcula que són quatre milions de llars, estem parlant de més de dotze milions de persones: més de la quarta part de la població. Un tsunami potencial. “Pot destruirnos”, vaticina Gabriel Rufián.
Els governs fan el que poden, però cada acció política demostra la seva impotència –no vull parlar encara d’incompetència– i demostra, sobretot, com és de difícil la justícia social. El Govern espanyol, el més d’esquerres de la UE, ha de comprovar amargament com els resultats de la seva gestió no corregeixen les desigualtats socials. Quan decideix compensar els estralls de la inflació, no sap com afavorir els vulnerables. I així, el regal dels vint cèntims dels carburants beneficia tant el propietari del Porsche Panamera com el propietari de l’utilitari que, perquè és vell, no pot entrar a les zones urbanes de baixa contaminació.
Demà s’aprovarà la rebaixa de l’IVA de la llum i passarà el mateix: beneficiarà tant la mansió de mil metres quadrats i aire condicionat com el pis de seixanta metres que el mileurista paga amb una hipoteca a 30 anys.
Si el repartiment social dels danys de la inflació fracassa, fracassen també les bases de l’Estat de benestar, que sembla vàlid només per a situacions de tranquil·litat econòmica. Per tant, aquesta tranquil·litat es trenca, les injustícies s’agreugen i comencen a aparèixer les estadístiques que parlen del creixement i de l’acumulació de patrimoni de les minories milionàries: a Espanya, un 1 per 100 de la població concentra un 17 per 100 de la renda nacional. L’any 2007, aquest 17 per 100 de la renda nacional estava en mans d’un 13 per 100 dels ciutadans.
El retrocés és escandalós. I perillós, perquè l’empobriment crea desinterès pel sistema, a què es culpa de les injustícies, com es culpa el govern de l’augment dels preus; deteriora la convivència i fomenta la rancúnia, perquè comencen a funcionar les comparacions: és el germen dels populismes que amenacen la democràcia i és el context ideal per a la conflictivitat social.
Així anem, senyors. La crisi no és una dada macroeconòmica a la baixa. La crisi és que la síndria i el meló assoleixin uns preus que molta gent no pugui pagar. I la gran crisi és que els governs no sàpiguen o no puguin aplicar mesures de justícia social.
Així anem.