El dret a la mandra
Un francoespanyol, Paul Lafargue, va escriure un pamflet, que va acabar convertit en un manifest al diari L’Egalité, titulat “El dret a la mandra”. Es va publicar a finals del XIX, quan el maquinisme semblava alliberar l’home de les llargues jornades laborals. La tesi de Lafargue es podia resumir que el treball era una imposició del capitalisme, mentre que la mandra estava més d’acord amb els instints de la natura. Fa mig segle va ser recuperat pels apologetes de la societat del lleure i ja anem tard perquè els partidaris del teletreball se’l facin seu. De fet, proposava una poc estressant jornada laboral de tres hores diàries.
Veient el que els costa a Pedro Sánchez i Pere Aragonès reunir-se a la taula de diàleg, es podria pensar que l’un i l’altre estan exercint el dret a la mandra. Estan condemnats a entendre’s el just i necessari per no ferse mal, però tots dos saben que són tan poques les expectatives d’aquesta trobada que el millor és donar-se temps per no complicar més les coses. A més, les últimes rebolcades electorals del PSOE conviden a aquietar-se. Ja ho aconsellava sant Ignasi: en temps de tribulació no fer mudança, ni forçar situacions. Però alguna cosa cal moure, encara que sigui perquè res no canviï. L’hi va dir Gabriel Rufián a Pedro Sánchez al Congrés: “Aquesta situació els pot arrossegar a vostès i a nosaltres”.
No els va ser fàcil al ministre Félix Bolaños i la consellera Laura Vilagrà explicar el sentit de la seva reunió d’aquesta setmana, més enllà d’anunciar que els seus presidents es veuran abans de l’agost, el que és moment per desitjar-se bones vacances més que no pas per abordar grans reptes. Després de l’indult als presos del procés, que va ser una aposta personal del president espanyol, sabedor que portaria la calma a la societat catalana, va prometre una agenda del retrobament que la Moncloa i la Generalitat situen en àmbits diferents. La mandra és un rellotge sense agulles, així que és difícil calcular els temps per avançar en el diàleg. L’assenyat és que es veiessin i es marquessin objectius assumibles. La paraula utopia, ho va escriure Saramago, a qui va citar Sánchez en la seva compareixença al Congrés, s’hauria de treure del diccionari, perquè resulta una invitació a la mandra.
Sánchez i Aragonès es veuran al juliol, que no és temps per abordar grans reptes