La UE després de la guerra d’Ucraïna
Des del fracàs del projecte de tractat constitucional (2005), la UE ha sofert una concatenació de crisis: recessió, euro, Crimea, refugiats, Brexit, Trump, coronavirus, guerra d’Ucraïna. La gestió de la pandèmia –compra de vacunes i adopció del pla Next Generation EU de 750.000 milions d’euros finançat via deute mancomunat– ha estat un gran pas endavant d’acció conjunta.
Encara ha sigut més contundent la reacció europea amb motiu de la invasió russa d’Ucraïna. Vladímir Putin està actuant , a desgrat seu, com un gran federador de la UE. Aquesta ha rellançat la política de defensa –augment de la inversió, compra conjunta de material, enviaments cofinançats a Ucraïna, creació d’una força de intervenció ràpida l’any 2025– i ha assentat la política exterior. Ha revolucionat la política energètica amb la diversificació de subministres, acceleració de les renovables i potenciació de l’autonomia estratègica. Ha remogut la política d’asil i immigració i ha quarterat el subgrup il·liberal de Visegrad, distanciant el populisme polonès de l’autocràcia hongaresa.
La guerra d’Ucraïna ha suposat un gran xoc per a la UE, car el seu projecte es basa precisament en la pau, i al mateix temps l’ha despertat a la geopolítica. Avui assumeix que la confrontació determina les relacions entre les grans potències i que ha de passar de ser només un poder normatiu o comercial a erigir-se en un poder estratègic.
La resposta europea a la guerra d’Ucraïna ha seguit el camí dels avenços que ja va entreveure el pla de recuperació postpandèmia. Brussel·les envia armament a Ucraïna amb el pressupost de la UE i estudia comprar gas conjuntament davant les amenaces de tall de subministrament.
La nova arquitectura institucional europea, més federal, serà una oportunitat per a Espanya
L’OTAN, per la seva banda, ha despertat de la “mort cerebral” que li atribuïa el president Macron i aplega les capacitats de defensa necessàries per a garantir la seguretat a Europa, mentre s’amplia a Finlàndia i Suècia. L’OTAN i els Estats Units necessiten la UE com a component addicional de les seves capacitats polítiques i militars. Acabada la guerra, la UE haurà d’afrontar tasques de reconstrucció i de manteniment de la pau.
La UE es disposa a reformar-se per adaptar-se a la nova geopolítica i convertir-se en una unió funcional, flexible i més federal. Té sobre la taula un conjunt de propostes, com les de Mario Draghi (federalisme pragmàtic), Enrico Letta (confederació), Emmanuel Macron (comunitat política, geometria variable) i les provinents de la conferència sobre el futur d’Europa (eliminació de la regla de la unanimitat, reforma dels tractats).
Totes aquestes propostes s’examinen a la cimera europea que se celebra ahir i avui, durant el darrer mes de la presidència semestral francesa de la UE. Allí es decideix sobre la possible convocatòria d’una convenció encarregada d’implementar les reformes. Aquest mateix mes de juny també té lloc a Madrid la cimera de l’OTAN, encarregada d’aprovar la seva estratègia per als propers deu anys.
Són moments de canvi en què els països del sud d’Europa s’han d’erigir en un bloc constructiu, proactiu i fiable. Espanya n’és un país clau que exercirà la presidència europea durant el segon semestre de l’any que ve. Té una gran oportunitat de contribuir eficaçment a la definició de l’arquitectura institucional europea posterior a la guerra d’Ucraïna, que en qualsevol cas serà més federal. Res no tornarà a ser igual després d’Ucraïna.