Això no quadra!
AEspanya falten cambrers. Amb l’inici de la temporada turística va saltar la notícia que aquest any no es cobriran els llocs de treball vacants al sector de l’hostaleria per manca de personal. Aquesta situació sens dubte té diverses explicacions, una de les quals segur que té a veure amb els sous precaris que es paguen, però no deixa de sorprendre que això passi en un país com Espanya, on la taxa d’atur juvenil arriba al 29%, tenint solament Grècia al davant.
De tota manera, els problemes a l’hostaleria no són l’excepció. Només cal escoltar molts empresaris, petits i grans, especialment del sector industrial, lamentant-se de les enormes dificultats que tenen per trobar personal tècnic i per retenir-lo. Això ve de lluny sense que les solucions apareguin.
El mateix passa si ens fixem, per exemple, en el sector sanitari. Des de fa massa temps, la majoria d’hospitals catalans busquen sota les pedres per intentar reclutar metges i infermeres per cobrir les vacants. Els busquen dins i fora de l’Estat i intenten adaptar les condicions laborals a les seves preferències, però tot i així no troben professionals. Això passa a les grans ciutats i encara més a les zones menys poblades; passa als hospitals i a l’atenció primària, i passa a la sanitat pública i a la privada. I a les residències geriàtriques, trobar personal d’infermeria disponible és gairebé un miracle.
Fent una foto panoràmica del mercat de treball espanyol hi ha massa peces que no encaixen. Resulta xocant que al mateix temps que es lidera el rànquing de l’atur hi hagi, al seu torn, centenars de milers de llocs de treball sense cobrir. Vegem-ne algunes dades.
La taxa d’atur actual a Espanya és del 13,3%, exactament el doble de la mitjana de la Unió Europea, que se situa en el 6,8%, la qual cosa mostra la impressionant dada que el 27% dels aturats de tota la UE són a Espanya. Però encara és més alarmant si ho posem en context: la taxa d’activitat espanyola, és a dir, la població econòmicament activa posada en relació amb el total de la població més gran de 16 anys en edat de treballar, és del 58,5%, mentre que la mitjana de la zona euro és del 74,5%. És a dir, que, tot i tenir menys treballadors actius que la resta, les dades de l’atur són de rècord.
És clar que, al mercat de treball, l’oferta i la demanda no quadren. I, a més de factors més globals, com és el cas de la digitalització en molts sectors, que ha deixat obsolets molts llocs de treball, generant-ne molts altres que no existien fa una dècada, sembla evident que l’oferta formativa que s’ofereix als nostres joves està massa lluny de les necessitats que demanen els sectors d’activitat que sustenten la nostra economia.
Les dades ens ofereixen un altre exemple discordant amb la realitat del nostre entorn. Espanya també és al capdavant dels països amb més nombre d’universitaris. El 40% dels joves espanyols tenen una titulació superior, mentre que la mitjana de la Unió Europea és del 34%. Això ens porta a la conclusió que Espanya és el país europeu amb més graduats universitaris en llocs de treball de baixa qualificació, cosa que provoca (segons dades d’Eurostat) que el 37% treballi en llocs que estan per sota de les seves capacitats, cosa que afecta directament al seu grau de motivació. Però, a l’altre extrem, tenim un 30% de persones poc o gens formades.
Seria injust no destacar els esforços que s’han fet des de molts sectors i des de la majoria d’administracions per donar més protagonisme a la formació professional, però és evident que les accions s’estan demostrant insuficients i no s’aconsegueix revertir la situació. El sistema de formació professional i el sistema universitari necessiten reformes en profunditat que, en un país tenallat per la burocràcia i la infinita reglamentació, difícilment arribaran a temps.
D’un mercat laboral robust, capaç de donar resposta als sectors de l’economia que creen riquesa, en depèn el futur del nostre Estat de benestar. No hi ha cap política social millor que la creació d’ocupació de qualitat, cosa que també és la millor fórmula per redistribuir la riquesa. I no oblidem tampoc que de tot això en depèn el fràgil sistema de pensions que tenim, perquè amb cotitzacions de misèria no podem esperar res de bo. Hi ha massa coses que no quadren i, deu ser perquè són avorrides o perquè ningú no les sap resoldre, no formen mai part del debat públic.
Espanya acumula el 27% dels aturats de tota la UE, però en molts sectors no es troba personal