Elegantíssims

En tot just tres quilòmetres es recorre el món de sud a nord, en un passeig per la ciutat de Milà. Des de la Stazione Centrale fins al Duomo, amb una calor que xucla el crani. La ràdio italiana parlava d’incendis, pobles confinats; els experts detallen diferents classes de fum. Els voltants de la Stazione Centrale són territori masculí; homes amb ampolles de cervesa, ungles negres, vells que semblen vells, joves que es fumen el dia, captaires teatrals de pell fosca, vidres trencats. Dos carrers després, el paisatge humà ha canviat. Algun turista marejat, famílies amb nens, pares amb ampolles d’aigua, dones amb bosses. Els vells ja gairebé no semblen vells. Als voltants del Quadrilatero d’Oro el vestuari es torna de colors pastel. Sabates netíssimes ensenyen ungles perfectes que requereixen una elaboració lenta. Qüestió de temps i diners. Diners i temps.

Miro l’aparador d’una sabateria amb aspecte de col·lecció d’art modern. Molta vitrina per a uns quants parells, com peces d’una exposició d’insectes extingits o exòtics. Observo unes sabates que valen 1.490 euros. Miro les meves. Busco diferències. Em van semblar cares quan vaig pagar 90 euros a la dependenta que em va fer imaginar una vida millor amb aquestes esportives mig ergonòmiques. Em pregunto quin recorregut d’avantatges estètics, fisiològics o psicològics hi ha des dels meus 90 euros fins aquests 1.490 euros. A la galeria Vittorio Emanuele han posat aire condicionat a l’aire. Està climatitzat, el carrer. El rescalfament no afecta les persones que s’asseuen en aquestes terrasses. Tan fresques. Una cambrera passa amb una cabra de mar enorme en una safata, deixa un halo d’olor marina. Fa olor de mar al carrer fresc. Al costat del Duomo, es roda un anunci de cotxes. Dues càmeres graven un esportiu blau brillant, no distingeixo qui és el professional i qui el turista.

Contemplo un vestit de 5.700 euros. Miro d’entendre. Imagino gent que compra vestits de 5.700 euros. Penso en la seva cara, el seu lavabo. Miro la meva samarreta. Les sabates de 1.490 euros eren una ganga. Ahir a la nit, aquí al costat, a la Scala, en la posada en escena del Rigoletto que dirigeix Mario Martone, al final, en una revolució inventada pel director, les classes baixes es vengen de tot –del dolor del poble, dels rics que l’humilien– a ganivetades. A la mansió del duc contemporani hi ha sang a les parets al caure el teló. Els espectadors, i el mateix Martone, vam assistir a la revolució sagnant dels desgraciats del món, elegantíssims.