Educar en diversitat
L’estrena de l’última pel·lícula de Pixar, Lightyear, ha desencadenat una enorme polèmica per la censura d’una escena en cinemes de fins a 14 països. I tot per uns motius retrògrads que, almenys jo, em pensava que estaven més que superats: l’homofòbia. Què podem veure en la controvertida escena? Dues dones fent-se un petó. Sí, un simple petó. Potser hi ha qui llegeix això de petó lèsbic i s’imagina la morrejada del segle. No. Es tracta d’un simple petó entre dues de les protagonistes femenines de la cinta infantil. Doncs bé, això ha provocat un escàndol de tanta envergadura que fins i tot algunes sales han optat per incloure advertències a l’entrada i avisar els espectadors que la pel·lícula de Disney inclou contingut amb “ideologia de gènere”. Com si mostrar una relació explícitament gai o famílies diverses tingués a veure amb política i no amb normalitzar la humanitat. Només faltaria!
Qui pot veure perill en una cosa així? Els que consideren que l’homosexualitat es viu en la intimitat (i a l’armari), els que pensen que educar en diversitat és cosa d’adults i no de nens i que, per tant, és innecessari reflectir-la en pel·lícules d’animació. On vas a parar! Com si veure un petó homosexual al cinema et convertís en gai, o al revés. Quantes persones del col·lectiu LGTBI+ han vist parelles heterosexuals fent-se petons a la pantalla petita i gran i no han sentit mai el desig de fer-se heterosexuals! Però resulta, com diria l’historiador Ibai Martínez Arias en to de sorna, “que un petó entre dues noies crearà un exèrcit de lesbianes que destruirà el món”.
De fet, pel·lícules tan mítiques com Tarzan, La bella i la bèstia, La Bella Dorment o Aladdín inclouen petons entre un home i una dona, però aleshores ningú no s’escandalitza ni s’exclama, perquè sembla que això no és ideologia de gènere. Quanta hipocresia! I quanta homofòbia!
Em provoca una enorme tristesa veure com els prejudicis i l’animadversió dels adults cap a la diversitat entelen la naturalitat amb què els nens veuen el món, i fins i tot els converteixen, en alguns casos, en éssers de creences limitants amb odis exacerbats. Aquesta no és la societat que vull per a la meva filla, i l’única manera de canviar-ho és continuar reivindicant els drets i les llibertats d’un col·lectiu tan castigat com vilipendiat. La inclusivitat és imprescindible!c