Una gestió olímpica

Pilar Solans ha estat una persona clau per entendre l’època postolímpica de Barcelona. Es va incorporar com a directora financera a l’Ajuntament de Barcelona el 1991, just abans de la celebració dels Jocs. Teníem, en aquell moment, la tasca de garantir que fossin un èxit i no trencar l’Ajuntament en l’afany. Tasca gens fàcil si teníem en compte el que havia passat amb algunes de les ciutats olímpiques que ens havien precedit, com Mont-real, Mèxic i alguna més.

Per celebrar els Jocs ens havíem embarcat en un programa d’inversions molt superior a les capacitats financeres de l’Ajuntament. Amb aquesta finalitat, s’havien constituït una sèrie d’instruments financers com Villa Olímpica SA (VOSA), el Hòlding Olímpic (Holsa), el Comitè Organitzador de Barcelona’92 (COOB’92), a més d’endeutar el mateix Ajuntament fins als seus límits màxims. La Generalitat i el Govern central, cadascun amb metodologies diferents, ens van mostrar suport, però en cap cas no es feien solidaris de possibles dèficits addicionals als estrictament acordats anteriorment.

L’equip que vam constituir en aquell moment per governar la gestió de l’Ajuntament i les seves filials i participades estava format per Josep Marull, Juan Molina, Simó Aliana, Ramon Seró i Pilar Solans, que van ser el nucli de persones que es van encarregar no només de garantir la viabilitat econòmica de la ciutat, sinó també de garantir la viabilitat financera dels Jocs Olímpics i de garantir que l’època postolímpica fos una etapa d’esplendor per a tothom i no la ressaca que alguns havien pronosticat.

La Pilar, com els seus companys, destacava per una professionalitat i una discreció extraordinàries. de fet, no estic segur que li agradés aquest record que estic fent d’ella. una vegada li vaig dir: “Per què no escrius un llibre sobre el que esteu fent a l’Ajuntament?”. I em va contestar que la discreció requerida als financers no li permetia aquesta classe de concessions expansives.

En una institució acostumada a les pràctiques de la comptabilitat administrativa, la irrupció dels mètodes moderns i estrictament competitius en l’àmbit internacional que va introduir la Pilar van ser un xoc molt radical. Va començar a canviar els paradigmes econòmics sense estridències però sense pausa. Va ser la modernitzadora per excel·lència dels comptes municipals. L’Ajuntament va passar de dependre dels bancs per aconseguir el finançament a introduir-se als mercats públics i privats de deute internacional. Per això feia falta canviar tots els sistemes comptables administratius per passar a la comptabilitat patrimonial internacionalment reconeguda. Els diferents gerents dels departaments de l’Ajuntament aviat van aprendre què era el ràting i la importància que tenia. El seu esforç planificador va fer que l’Ajuntament passés d’un ràting de catalogació de bons porqueria a tenir el mateix ràting que l’Estat, el més alt a què podíem accedir.

A més de la seva excel·lència professional, la Pilar ens oferia un vessant vital, de vegades càustic, de vegades hilarant, sobre la condició humana. La Pilar es caracteritzava per tenir una vida personal extraordinàriament discreta i sòbria, cosa molt apreciada en les persones amb altes responsabilitats. Només es permetia un viatge a l’estranger per vacances. Era la seva escapatòria anual. Aquest costum la va portar a conèixer els cinc continents. Sempre tornava de la seva aventura amb un capital renovat d’experiències i de coneixements que compartia amb els seus amics pròxims. La seva manera de descriure el món i la vida eren com el millor relat literari imaginable.

La Pilar va ser la directora financera de l’Ajuntament i després, el 2004, la primera dona gerent de l’Ajuntament. Previ pas durant dos anys pel Banc Mundial, on es va encarregar del departament de grans ciutats. Sempre em va sorprendre la seva extraordinària habilitat per plantejar les negociacions financeres, en un sector on conviuen les bones maneres i les formes diplomàtiques, amb una duresa espectacular, de vegades més pròpia del regateig acarnissat, típic del basar més dur que ens puguem imaginar. Ella se sentia a gust en aquests dos escenaris.

Per portar a bon port aquesta dualitat s’ha de saber molt de la vida i, alhora, cal ser dur com el granit. La Pilar ha gestionat, per al bé dels barcelonins, els dos vessants. Aquesta ciutat li deu molt.

Bones aventures, estimada amiga.

Es va incorporar com a directora financera a l’Ajuntament de Barcelona el 1991, just abans dels Jocs