‘Elvis’, la vida del blanc amb veu de negre
Arriba l’esperat ‘biopic’ del rei del rock dirigit per Baz Luhrmann amb Austin Butler com a protagonista
Amb Bohemian Rhapsody (Bryan Singer, 2018) Hollywood va trobar un filó, el dels biopics de les grans estrelles de la música que van cantar, van triomfar i van tenir vides agitades. La indústria del cinema no deixa d’explotar aquesta veta i Elvis Presley era el candidat ideal per seguir el camí: el rei del rock va cantar amb la seva meravellosa veu de negre, va triomfar i va morir jove, als 42 anys, per l’excessiu consum de medicaments.
Baz Luhrmann va capgirar el cinema musical amb la seva innovadora i fabulosa Moulin Rouge (2001). La Warner no podia trobar un director millor per al seu nou ambiciós projecte. Tom Hanks és una de les estrelles més consolidades del panorama mundial d’actors, i va entrar en el projecte per interpretar el coronel Tom Parker, el mànager de Presley.
Trobar l’Elvis perfecte va ser una mica més complicat. Luhrmann volia Austin Butler, un jove actor bregat en les telesèries juvenils, però l’estudi no ho veia clar: “Després fer proves durant cinc mesos, el cap ja em feia voltes”, recorda Butler, que, malgrat aquest mareig, va aconseguir el paper. El paper de la seva vida.
Els ingredients estaven servits. Només faltava elaborar la salsa. Va ser un procés de cocció llarg, amb la pandèmia pel mig, i el resultat és Elvis, una de les grans apostes de la temporada que avui arriba a les pantalles espanyoles.
I d’aquests ingredients Butler és el més saborós, el que funciona més bé. L’actor està impressionant com l’Elvis que gràcies a “ser un blanc amb veu de negre” surt del gueto de Memphis on va passar la seva infantesa per enlluernar els joves de la generació dels cinquanta amb la seva música i el seu moviment de maluc. Butler és Presley i fins i tot canta com Presley, dos temes en solitari i un altre, That’s all right, a duo amb el desaparegut rei del rock.
Aquella Bohemian Rhapsody també va trobar en Rami Malek un Freddie Mercury perfecte, però la pel·lícula tenia alguna cosa més, un llarg final apoteòsic, la recreació de l’actuació de Queen al concert Live aid a l’estadi Wembley el 1985. Luhrmann aconsegueix alguns moments interessants a la primera part d’Elvis, quan situa el cantant de petit en una missa gòspel o quan deixa que el Rei, ja triomfant, s’escapi a un bar de la seva joventut on la música vibra per totes les parets. Però els concerts a Las Vegas de l’Elvis ja veterà no arriben a la intensitat d’aquell final de Bohemian Rhapsody.
La salsa no acaba de reeixir. A la banda sonora es troben a faltar alguns dels temes més coneguts de Presley. A més, hi ha un grumoll on menys s’esperava. Hanks és un gran actor, però el seu personatge és molt pesat. El pes del guió recau en el coronel Parker, que és alhora narrador i protagonista. Massa Parker per aquí i per allà per a un públic que té molt més interès a sentir les cançons d’Elvis i conèixer la seva vida que no pas a descobrir les cacicades del malvat coronel que va manipular l’estrella.
Butler és Presley i fins i tot canta com el rei del rock dos temes en solitari i un altre a duo amb l’autèntic Elvis