El rei i el coronel
El que més sorprèn a Elvis és la (relativa) contenció visual de Baz Luhrmann, cineasta recordat per la pirotècnia i el barroquisme, trets que definien estèticament la seva versió de Romeu i Julieta i Moulin Rouge, els títols més rellevants d’aquest australià universal. A Elvis no hi falten moments de rauxa, escenes fulgurants i nervioses i un muntatge àgil, però el conjunt s’assembla més al seu primer llargmetratge, el ja notable (i ja musical) L’amor és a l’aire.
Tot i que una mica més ortodox del que es preveia, Elvis no és ni de bon tros un biopic convencional. De fet, no és un biopic, sinó dos: el del rei del rock’n’roll i el del coronel Tom Parker, que va ser al llarg de tota la seva carrera el seu mànager, protector, assessor, gestor, manipulador i moltes coses més i que, a més, a la pel·lícula exerceix el paper de narrador. El mite Presley vist (deformat?) pel seu creador, curiosa premissa.
Elvis sobrepassa les dues hores i mitja de durada perquè pretén abastar tota la vida i obra del cantant, des de la infància fins a la mort el 1977 i, alhora, ser un fresc històric, un document de quatre dècades convulses de vida americana. L’encert més important és l’exploració de la negritud que recorria les venes de l’artista des de petit, i el retrat de l’edat d’or de Beale Street, l’artèria del blues de Memphis, està francament aconseguit. Les presències breus de B. B. King,
Sister Rosetta Tharpe, Mahalia Jackson, Fats Domino, Little Richard o Big Mama Thornton li atorguen un bon gust d’època. Menys satisfactoris són els fragments que il·lustren les relacions d’Elvis i Priscilla, mancats d’intensitat. Pel que fa a la faceta cinematogràfica de l’ídol, s’exposa en una cataracta de vinyetes digna del Tarantino d’Érase una vez en... Hollywood.
No deixa de tenir certa gràcia que, segons Zemeckis, fos Forrest Gump qui, de petit, ensenyés l’Elvis a moure les cames, perquè ara és Tom Hanks qui assumeix el paper del coronel, de l’ogre. La seva actuació és exhibicionista, exagerada; a estones, l’actor està sepultat pel maquillatge que engeganteix la seva figura i gairebé podríeu veure-hi Mike Myers fent de Fat Bastard. Irreprotxable, en canvi, Austin Butler, un Elvis perfecte.•