Les misèries de la droga

eEn el segon llargmetratge com a guionista i director, el cineasta iranià Saeed Rustai repeteix amb valentia la ferma vocació feminista davant el menyspreu envers la dona d’una societat que la manté oprimida malgrat certs canvis més aparents que reals. També afronta el problema de la droga, sobre el qual declara que “els últims anys ja no està ocult: es poden veure molts addictes pel carrer i el nombre s’incrementa diàriament”. Va fer una investigació exhaustiva sobre el tema però finalment va descartar la possibilitat d’un documental, i va optar per un llargmetratge de ficció basat en les mentides i cinismes que envolten l’ampli, difús i descarnat mercat de la droga. Rustai va dur a terme un profund estudi que no sempre va poder esquivar les barreres d’una censura que sol reaparèixer o que més aviat mai ha desaparegut. La pel·lícula descriu l’operació desplegada per un grup d’agents de la unitat antinarcòtics en la persecució de petits traficants de Teheran, però en realitat aspiren trobar la pista del narco més gran del país. Res no és el que sembla en aquesta societat urbana que nia en l’engany i la perversió moral. Multipremiada en festivals internacionals de cinema d’autor, incloent-hi una candidatura al millor film a la Mostra de Venècia, La ley de Teherán pot ser que s’excedeixi en els llargs interrogatoris verbals, però en cap instant la narració no s’ensorra en la connexió emocional amb l’espectador. També hi ha un viatge al passat, a la infantesa perduda, als records d’il·lusions truncades.

Tot i que evidentment no ho té gens fàcil, amb aquest jove i aguerrit director cal seguir la seva obra amb atenció i donant-li el suport més gran possible. Com ha explicat l’actor protagonista: “Hi havia una dificultat per fer aquesta pel·lícula durant una mica més de cinc mesos, i és que havíem de lluitar amb toxicòmans reals, amb veritables addictes. No és fàcil tractar amb aquest tipus d’actors no professionals, eren actors del carrer”.c