En el tiberi de la piscina anglosaxona, Espanya no es pot menjar res

Mollie O’Callaghan, nou astre de la velocitat

Ni apareix ni (aparentment) apareixerà la natació espanyola als Mundials de Budapest.

Fora d’escena Mireia Belmonte (31) i en una fase tardoral Jessica Vall (té 33 anys; no ha estat finalista ni en els 100 m ni en els 200 m braça), no s’entreveuen recanvis per a totes dues, ni tan sols en el cas d’Hugo González (23), el canari que havia recollit tres podis en l’Europeu de l’estiu passat (or en els 200 m estils), però que es qüestiona el seu futur professional, sense ajuts econòmics com es veu.

Els nedadors espanyols podrien marxar de Budapest sense haver posat ni un sol nedador en les finals, una cosa que no passa des del 1998, realitat que el nou equip tècnic haurà de metabolitzar i interpretar.

(Es tracta de Ben Titley i Sean Kelly, els substituts de Fred Vergnoux, ara a les Canàries.)

Entre les misèries de la natació espanyola, la natació anglosaxona va de tiberi en tiberi. Els Estats Units i Austràlia sumen més medalles que ningú, tradició que s’ha perpetuat i fins i tot reforçat en especial en aquests Mundials sense presència russa (vetats per la guerra d’Ucraïna).

El dia de relatiu descans de Katie Ledecky (no va disputar finals, només les sèries del 800 m lliure: va marcar el millor temps, va directa cap al quart or), va engegantir Mollie O’Callaghan, teenager australiana de 18 anys que el 2021 se sorprenia d’haver-se guanyat diverses places per anar als Jocs de Tòquio i que ara, beneïda pel seu estat de forma, podria abandonar Budapest amb sis podis.c