El matador
Manuel Cros va portar l’Europa al cim del futbol català i va fregar el títol de Copa
Als anys vint del segle passat, quan s’inauguraven Sarrià i les Corts, quan Samitier i Zamora eren reis de la popularitat i es disparava a límits insospitats l’afició pel futbol, allà hi havia Manuel Cros Grau. Va néixer a Calanda el 1901, un any després de Buñuel, i en el seu cas la família es va instal·lar a Catalunya, on Cros va començar a despuntar. Cros va ser futbolista, i dels millors, d’aquells que es buscaven als cromos de les xocolatines. D’aquells que marcaven estil: els joves entraven a la barberia i demanaven una tallada de cabells en raspall, “com en Cros”. Als 15 anys ja jugava a l’Espanya, després va passar per l’Internacional i el Júpiter, i finalment va fer el gran salt: l’Europa. Era el 1922 i l’equip del barri barceloní de Gràcia aconseguia els millors. La seva ànima era el president, Joan Matas, i el seu secret un entrenador: l’anglès Ralph Kirby, ex
El Barça li va oferir 50.000 pessetes, però va preferir la contraoferta de l’Europa: un lloc fix d’escorxador
del Fulham, el Birmingham i el Blackpool, que més endavant va ocupar la banqueta del Barcelona i de l’Athletic.
Cros va ser un davanter centre pur per a l’estàndard de l’època: un portent físic d’enorme potència, li deien el Tigre, un rematador implacable “amb l’escomesa d’un búfal”, s’escrivia, que en el seu moment va arribar a ser tan famós i admirat com Zamora o Samitier. Encara avui, passats cent anys del seu debut, Cros ha de ser considerat el millor futbolista que ha vestit la samarreta de l’Europa, un històric en decadència però que va tenir la seva època de glòria. La d’en Cros.
El 1923, l’Europa es va proclamar campió de Catalunya després d’un torneig apoteòsic. Els sis millors equips s’enfrontaven en format lliga, a doble volta. Els graciencs i el Barça van acabar empatats a 17 punts, amb Cros, el seu company Josep Julià i el blaugrana Paulino Alcántara liderant la taula de golejadors. El títol es va decidir en un partit de desempat, el 21 de març del 1923 a Girona: Europa 1 - Barcelona 0.
Com a campió català l’Europa va passar al gran torneig espanyol, la Copa, i es va plantar a la final amb serioses opcions. Va eliminar el Sevilla (4-0 a Barcelona, 1-2 a la tornada) i l’Sporting de Gijón (3-2 a casa, 1-2 fora). Imbatuts. La final es va jugar el 13 de maig a les Corts, però el rival era duríssim: l’Athletic, que abans havia apartat el Madrid i la Reial. Tot i l’ambient favorable i el bon joc, l’Europa va caure per 1-0 i Cros va tenir a les botes l’empat, que va salvar el porter blanc-i-vermell Vidal amb un afortunat refús a córner.
El Barcelona li va fer llavors una oferta sensacional: 50.000 pessetes, quan el seu sou era de 500 més prima per gol marcat. “El president Matas va intervenir i em va dir que si em quedava obtindria una plaça fixa d’escorxador al mercat de Barcelona. Uns sis bous diaris desfilaven a través del meu cop de gràcia...”. Cros va compartir el futbol amb l’escorxador i va formar part de la històrica davantera de la selecció catalana que va golejar el Bolton en la inauguració de Montjuïc (1929): Ventolrà, Samitier, Cros, Padrón i Parera. Aquell mateix any l’Europa va ser un dels deu convidats a la primera Lliga de la història. Els graciencs van aguantar tres temporades a Primera i Cros va ser l’heroi de dies històrics, com un 5-2 al Madrid amb dos gols seus. No va abandonar mai el futbol ni l’esport. Va passar pel Sabadell i l’Espanyol, es va fer entrenador (Martinenc, Sant Andreu, Manresa...) i va continuar jugant a pilota al CN Barcelona, participant en les tertúlies del Baviera i tombant bous de precises puntillades. Com les seves famoses rematades a gol.