Despertar sobtat
El 15 de juny, tot just una setmana després de l’última reunió del BCE, Lagarde va haver de convocar d’urgència la direcció del banc. Raons? Contenir el deteriorament del deute públic al sud de l’eurozona, on els rendiments de l’espanyol i l’italià han arribat a valors que no s’havien vist els últims vuit anys. És un canvi del tot previsible, perquè apujant els tipus d’interès i deixant de comprar deute per controlar la inflació han reaparegut els problemes estructurals als països del sud.
El BCE encara una situació que no havia abordat mai: per controlar la inflació necessita apujar els tipus d’interès, però alhora necessita contenir-los per evitar que s’enfilin als països menys solvents i posin en perill les finances públiques d’Itàlia, Espanya, Portugal o Grècia. Són dos objectius aparentment incompatibles que reflecteixen una contradicció insoluble: una política monetària idèntica per a tots els països que topa de cara amb realitats econòmiques i fiscals molt dispars. En aquesta tessitura, el BCE ha anunciat que posa en funcionament un instrument antifragmentació: un mecanisme que impedeixi que els tipus d’interès del Club Med s’allunyin excessivament dels d’Alemanya i altres països del centre i nord de l’eurozona. Però això només ho pot aconseguir, de manera transitòria, tornant a intervenir en els mercats i adquirint més deute públic del sud.
Després de gairebé vuit anys de compres de deute públic per part del BCE, ens havíem acostumat a uns tipus d’interès del tot irreals que han permès alegries en les finances públiques i augments de preus d’actius de tota mena (financers o immobiliaris). Però el xoc de la guerra d’Ucraïna i la inflació subsegüent han provocat un despertar sobtat a una desagradable realitat, encara que avui el BCE ens torni a regalar, transitòriament, un temps preciós per evitar mals pitjors.
Però no ens enganyem pas: ja tenim experiència sobre la incapacitat del sud per reformar-se. I per això cada crisi que afronta l’eurozona mostra un futur més difícil per a l’euro: primer va ser la crisi financera; després, la de la covid; ara, la de la guerra d’Ucraïna i la inflació, i demà, la que resulti de la victòria dels euroescèptics Fratelli di Italia o
Lega Norte en la pròxima contesa electoral italiana.
Encara que anem sortint del pas, cada dia sembla més difícil mantenir una unió monetària en què el sud sembla que no cau, com posa de manifest la seva conducta econòmica i fiscal.
Caldrà reconèixer que, després de
Amb el sud incapaç de reformar-se, cada crisi mostra un futur més difícil per a l’euro
més de vint anys de l’euro, els països de la Mediterrània han estat incapaços de reformar les seves economies per convergir cap al model de creixement i endeutament d’Alemanya, l’únic que, en absència d’unió política, garanteix l’estabilitat de l’euro. Altra vegada, el BCE ens compra temps. Fins quan?