“La fiscalitat avui desincentiva la productivitat i empobreix el pobre”
Edat? Continuo treballant: si no, ningú no m’aguantaria. Soc canadenc: el nostre sistema fiscal federal no és obligatori, permet a províncies com el Quebec abandonar-lo i assegura mínims a tots. Estem envellint i si no reformem els impostos i augmentem la productivitat, no podrem mantenir l’Estat de benestar
La inflació ja és imparable? El que em diu l’instint és que els bancs centrals es van equivocar creient que la inflació només era una conseqüència passatgera de la pandèmia i que es frenaria tornant la normalitat.
I de què és conseqüència la inflació? Mentre ho esbrinem, aquestes autoritats monetàries proven, sobretot, de fer l’efecte que faran el que calgui per frenar els preus.
I n’hi haurà prou?
De moment, podria evitar, o almenys ajornar, que els treballadors demanin augments salarials, transformant així la inflació en estructural.
Ho aconseguiran?
No ho sé ni ho saben, perquè no depèn només d’ells: hi ha Ucraïna, la Xina, el restabliment de les cadenes de producció... El que és segur és que no tenen alternativa a apujar tipus ara, perquè com més s’enquisti la inflació més alces de tipus i patiment requerirà frenar-la.
Hi haurà una altra crisi de deute a la Unió Europea?
Aquest és un problema federal, però no del tot, perquè la UE encara no és un Estat federal més com el Canadà o els EUA.
Es pot tenir un banc central federal, el BCE, sense un pressupost federal? Aquesta és la gran pregunta, i l’altra és si es pot tenir política monetària sense un govern federal que hi doni suport.
La seva resposta a totes dues?
La UE ha de tornar als orígens, que són països grans que ajuden països petits per ajudar-se ells mateixos.
Com?
Tornant a les regles pactades de despesa, que s’han relaxat per la pandèmia els dos últims anys, durant els quals s’han incrementat dèficits i deute als països.
Per tornar a imposar retallades?
Per tornar a complir les normes que sostenen l’euro i el fan creïble davant els mercats, perquè sense aquesta credibilitat no durarà, ja que l’eurozona no té un govern central per redistribuir i compensar desigualtats conjunturals.
Deixant de gastar n’hi haurà prou?
Per mantenir l’euro, amb aquesta tornada a la disciplina fiscal, interrompuda per la pandèmia i Ucraïna, seria suficient. Però tot s’ha de fer gradualment, sense xocs ni demora, al seu ritme i temps.
I qui els decideix?
La política monetària, els tipus, els bancs centrals independents, com el canadenc i el BCE. Les altres coses no són cosa seva, sinó dels governs. I el cas és que tots s’han endeutat en excés durant la pandèmia: han de tornar a la normalitat fiscal o ja serà tard.
I al final frenarem entre tots la inflació o ha arribat per quedar-se?
Les seves arrels són, com veiem ara, més profundes que les que explica la pandèmia o fins i tot la guerra d’Ucraïna. Crec que hi ha un problema demogràfic...
Occident envelleix massa ràpid: això no és deflacionista com es creia?
Aquest envelliment sotmet els pressupostos estatals a una gran pressió: la de pagar pensions i hospitals per a ciutadans que no produeixen res i només gasten.
Per això baixa la productivitat?
Per això es disparen els dèficits i els deutes estatals. I mentre no augmentem la productivitat, i la d’Espanya és molt baixa, estarem vivint per sobre de les nostres possibilitats i acumulant deute. Si els salaris pugen més que el valor que creen –això és poca productivitat–, generem deute.
Com augmentem la productivitat? Reduint la desigualtat amb impostos més justos i eficients: avui els impostos excessius sobre el treball desanimen les classes mitjanes i desincentiven la seva productivitat; empobreixen els pobres i enriqueixen els que ja són molt rics.
Qui no està pagant el que deu?
Si vostè treballa per a una empresa, pagarà més impostos pel seu sou que per qualsevol renda del capital. Sovint, el doble. Per això, tots els rics es munten empreses patrimonials arreu del món i proven de cobrar en accions i mai en salari: per pagar menys impostos.
Només viu del sou qui no pot viure de cap altra cosa?
Si mira les estadístiques, veurà que els més rics viuen de les rendes del capital i paguen per aquestes rendes molts menys impostos que els assalariats pels seus sous: així doncs, són els empleats els que paguen majoritàriament l’Estat de benestar. I aquests impostos sobre el treball desincentiven la productivitat.
Com reformaria aquesta fiscalitat?
És imprescindible que posem mínims d’imposició a les rendes del capital, en la línia dels acords que busca l’OCDE, perquè l’Estat de benestar sigui sostenible.