Explosió d’amor
Una pulsió invisible, de tremenda potència, connecta la mítica guerra que el 1854 es va lliurar contra Rússia a Crimea amb els míssils que avui ens llancem al mateix mar Negre: uns calçotets i l’amor
Cal protegir l’amor i les seves eines. A la fira de míssils més gran del món, el gal·lès Philip Ripley promocionava la setmana passada els seus calçotets de guerra contra la metralla i els projectils.
“La missió dels nostres blast boxers és protegir no només els genitals del soldat –m’explicava el cap de vendes de la companyia britànica BCB–, sinó també el sistema urològic i la cavitat peritoneal on hi ha els intestins”.
Només de sentir com descrivia les bondats del producte ja et feien mal els genitals i els intestins, amb profunds bucles envoltant el diminut estand d’aquests calçotets. Bucles biològics i històrics.
La fira de míssils estava marcada per la conflagració ucraïnesa, i l’empresa que fabrica els blast boxers va néixer precisament elaborant ampolles contra la tos per als soldats britànics que, el 1854, combatien a Crimea, l’última guerra en què l’exèrcit britànic va permetre a les esposes i amants dels soldats seguir-los fins al front.
De fet, les ampolles per a la tos del doctor Brown eren un còctel d’opi, cànnabis i cloroform. Així apaivagaven el dolor de les ferides de guerra, la diarrea o el còlera.
A la fira de míssils, en Philip continuava cantant les virtuts dels blast boxers. “I el més important de tot: protegeixen les artèries femorals”, afegia, tensant la part dels calçotets que protegeix aquest conducte tan essencial. Les femorals, sempre acaronades per qualssevol calçotets, bomben sang i oxigen cap als membres inferiors del cos humà.
Quan vaig sentir aquestes dues paraules, “artèria femoral”, vaig trucar de seguida al fotògraf Guillermo Cervera, que era en un estand austrohongarès discutint amb una militar de Viena emprenyada per haver estat fotografiada.
“He trobat uns calçotets que protegeixen les femorals de la metralla! Vine!”, li vaig dir. Una artèria que ell no aconsegueix treure’s del cap i que ha anat apareixent en les nostres converses, sobretot navegant entre illes de la Macaronèsia.
En Guillermo va arribar, va tocar els calçotets amb la mà i va explicar a en Philip com el 10 d’abril del 2011 la meEuropeu, tralla de Gaddafi va seccionar la femoral del fotògraf Tim Hetherington a Misrata. Li va explicar com va morir als seus braços i com la tribu gràfica de Nova York xiuxiuejaria que, si en Guillermo hagués tallat l’hemorràgia, en Tim encara seria viu. Tallar l’hemorràgia d’una femoral seccionada a la guerra de Líbia corrent –botant– a la part posterior d’un pick-up de camí cap a l’hospital.
“Això és impossible”, ens va dir en Philip amb les mans paralitzades mostrant els blast boxers i amb els ulls humitejats escoltant un relat tan brutalment connectat amb el que ell comercialitza.
“Portava les vambes plenes de sang – recorda en Guillermo del moment en què va deixar el cos d’en Tim a l’hospital–. Pels passadissos la gent em mirava els peus. Em va inquietar”.
Quantes artèries femorals talla ara i tallarà en el futur la metralla dels milers de projectils i míssils brillants que s’exhibeixen en aquesta fira?
Una de les dones britàniques que, fa un segle i mig, va seguir el seu marit fins a les trinxeres del mar Negre va ser lady Errol, esposa d’un comandant de fusellers. Era noble, i cavalcava per Crimea amb un barret emplomallat, un frac i un parell de pistoles a la cintura.
Quan es despullava de nit a la tenda de campanya, la llanterna li projectava la silueta sobre la lona. Això extasiava la tropa britànica.
Quan era velleta, un net li va preguntar si el llit de la tenda era dur.
“No ho sé, estimat –va contestar lady Errol–. Sa senyoria dormia al llit i jo dormia a terra”.
Sa senyoria va ser ferit a la batalla i va quedar invàlid. Tot el que va poder fer l’ampolla del doctor Brown va ser calmar-li el dolor. Faltaven milions i milions de femorals seccionades en mil guerres abans que la mateixa companyia inventés els blast boxers.
Fa vuit anys, en Guillermo va cobrir molt a fons el primer capítol d’aquesta guerra definida pel mar Negre. Les seves fotografies d’aquell Donbass tenen la incòmoda bellesa que supura el dolor. Ara veu aquestes càmeres fotogràfiques xopes de metadona, i no hi ha volgut tornar. Ha volgut deixar enrere la sibil·lina addicció a l’amor propi i al dolor aliè que t’arrossega.
També arrossegades, per l’amor o la pobresa, unes mil dones britàniques van seguir els seus marits i amants cap a
Moltes esposes, nòvies i nòvios de soldats els regalen calçotets contra la metralla
Crimea sense saber on anaven. Emmalaltint pel camí, donant a llum a primera línia, acabant prostituïdes o –com va escriure l’esposa d’un cirurgià– “abandonades com si fossin ovelles pels turons turcs”.
Algunes, tot i això, van arribar fins al final i van guanyar la seva batalla.
Quantes d’aquelles dones van seguir per amor els seus homes fins a les trinxeres del mar Negre?
La Reial Acadèmia Espanyola ens dona 14 definicions en castellà de la paraula amor, i a la primera deixa clar que és una cosa que cura una imperfecció prèvia: “Sentiment intens de l’ésser humà que, partint de la seva pròpia insuficiència, necessita i busca la trobada i unió amb un altre ésser”.
En Philip ens va explicar que els blast boxers resisteixen 25 bugades de 40 graus sense perdre facultats i que no només els exèrcits compren aquests calçotets. Moltes esposes, nòvies, nòvios o amants els han regalat als soldats que han passat per l’Iraq o l’Afganistan.
L’amor té la seva ànima intocable i les seves eines palpables, i protegir el que desitges està al teu abast.
Vuitanta euros.