Contes a la vora del foc
Com a definició més ajustada de l’expressió “foc d’encenalls” podríem triar aquell engrescament de poca durada, cosa de curt recorregut, que d’entrada porta molta força, però que s’extingeix aviat. És ben bé que les expectatives que va aixecar Pedro Sánchez de la moció de censura i de l’entesa amb ERC semblen haver estat de moment només això. I així estan els de Pere Aragonès, mirant d’arrencar-li algun gest i fent-se molt els emprenyats amb ell, això sí, sense poder-li retirar del tot el suport, perquè això seria tant com assumir un fracàs estratègic flagrant.
L’èxit i el fracàs, a la vida en general i en política molt, giren força entorn de les expectatives. Que no en generes gaires i vas tirant? Per poc que les coses vagin bé, semblarà que ho fas tan estupendament. Que infles les expectatives d’èxit per guanyar unes eleccions o per aconseguir avals recelosos? Hauràs d’afanyar-te a posar en valor algun rèdit, o bo o ràpid, si no vols patir.
En gran part per això, Esquerra fa temps que pateix. El seu gir per mirar de ser els campions del diàleg, quan fins fa quatre anys volien ser els campions del tirar pel dret, només pot tenir recorregut si Sánchez els correspon. Si no, la gran expectativa que van aixecar en contrast a allò que estigmatitzaven com “l’independentisme màgic” pot semblar (i per tant ser) foc d’encenalls, un no-res.
Els reiterats advertiments dels republicans al Govern de Sánchez fa temps que sonen a gran impotència. Les fotos que forcen, per exemple, amb el ministre Félix Bolaños, fa molt que generen més incomoditat que no pas respecte (als seus interlocutors i al públic en general). I ja ni generen expectatives, frases a la sortida d’aquestes reunions sense resultats, a l’estil d’aquesta de fa dos dies, de la consellera Laura Vilagrà: “Aquest mes de juliol serà molt clau”. Per la reunió entre els dos presidents, volia dir. Més els valdrà.
Però aquesta generació constant d’expectatives (frustrades també reiteradament) en clau d’“ara sí, ara sí!” corre el risc de desgastar molt els que la practiquen. Haurà de ser molt gros, finalment, allò que vulguin vendre, i certament seria una sorpresa majúscula i mereixedora de reconeixement moure Sánchez en aquest sentit. Potser, ara que som pels volts de Sant Joan i la metàfora els acompanya, els d’Aragonès estan esperant una traca final que ens deixi a tots amb la boca oberta i amb ganes d’aplaudir(-los).
El contrari seria redundar en el foc d’encenalls. En la frustració per la via dels fets, dels bonics relats muntats sobre fum. I el món (també el de la comunicació política) fa temps que va en direcció contrària. De l’storytelling al’ storydoing. Més que
Fotos com la de Vilagrà amb Bolaños generen més incomoditat que no pas respecte
explicar històries, cal explicar fets. Fer-ho bé i fer-ho saber. Però primer, fer-ho bé.
Perquè explicar històries, avui dia en política, qui més qui menys, tothom en sap. Que no semblin contes d’aquells que s’expliquen a la vora del foc marca la diferència entre els que es guanyen el liderar i la resta.