La línia editorial
Un director de diari no deixa mai de ser-ho del tot. Ha conegut bé les entranyes del poder i la influència, de manera que aquest coneixement s’adhereix a la seva personalitat i influeix en la seva manera de veure el món. Fins i tot se li escola en el to de veu, als punys de les camises i fins i tot en l’elecció del restaurant. A alguns els resulta més difícil que a d’altres aixecar-se la visera del càrrec i tornar a mirar com un ciutadà corrent, i són pocs els que transiten a la inversa: del despatx amb orquídies i crusanets a la taula de redacció. El mestre de periodistes Paul Johnson va escriure sobre el poder dels directors i va aprofitar per revisar-ne els codis de conducta. Assegurava que no fa falta que sigui un “superhome, ni una dona meravella”– era inclusiu, encara que elles encara no dirigien diaris als noranta– ,“pero ha de ser capaç, enèrgic, enginyós, ràpid, pacient i molt perseverant. El coratge és absolutament essencial. Ha de ser capaç de dir-li a l’amo: ‘Acomiadi’m si vol, però fins aleshores deixi’m en pau’”.
Alguns columnistes recorrem a Johnson per refrescar-nos, sempre tan amè, controvertit, conservador i alhora audaç a l’esprémer l’aire dels temps. En el seu credo –i la seva praxi– s’alça una barrera profilàctica entre política i periodisme, per la qual cosa detestava aquells directors que passaven caps de setmana a les cases de camp dels ministres. “Però una vegada són ex no tenen més importància que la model que és exdona d’un multimilionari”, comparava.
Aquesta setmana, un ex, Antonio Caño que va dirigir El País entre el 2014 i el 2018, causava gran enrenou amb un tuit en què es reivindicava com a director. “Fa quatre anys vam intentar evitar des d’El País el pacte de Sánchez amb populistes i separatistes perquè crèiem que això era dolent per a l’esquerra i per a Espanya. No ens van creure”. I davant l’estupor produït per asfixiar la pluralitat, Caño insistia: se’n diu línia editorial, i els que no ho entenguin ignoren què és el periodisme. Entre les reaccions dels que treballaven a la seva redacció destaco el missatge de Luz
La premsa de Madrid es va rabejar en Casado i no ha cedit en l’estratègia de desgast a Podem
Sánchez-Mellado: “El clima en ocasions era irrespirable. S’exigia obediència acrítica en certes consignes”.
La denúncia sobre els oligopolis mediàtics de dretes ha estat una constant de Pablo Iglesias, que va agrair la sinceritat de Caño. L’ e x vic e president ha advertit mil vegades que els mitjans no són asèptics, sinó que exerceixen de poders ideològics i polítics. I tan cert és que la premsa de Madrid es va rabejar en Pablo Casado fins a fer-lo caure com que no ha cedit en l’estratègia de desgast a Unides Podem amb atacs sistemàtics i denúncies falses. Iglesias cavalca en el seu agitprop: es pot influir més des del consell administratiu d’un grup de comunicació que des del govern. Però aleshores, on queden els periodistes de raça?
“A mi, el que m’agrada és la redacció”, li vaig sentir en una ocasió a l’editor de La Vanguardia, Javier Godó, parlant del seu ofici. I vaig assaborir les seves paraules, que s’escapaven del previsible discurs i defensaven el vapor humà de la professió. Ben Bradlee, de The Washington Post, recorda en les seves memòries que, al començament del Watergate, Katharine Graham, propietària del diari, li va preguntar: “Si és una història tan bona, on és la resta de la premsa?”. No en revela la resposta, encara que explica que, a partir de llavors, Graham baixava cada nit a la redacció per preguntar el que més desitja respondre un periodista sense mordassa: “Què tindrem demà?”.c