Aragonesos, us estimem
Esportistes de primera, polítics de segona. Així es resumeix el vodevil entre Catalunya i Aragó pels Jocs d’hivern i que ha acabat en un absolut fiasco. Per fer-s’ho mirar perquè, a més els plats trencats els pagarà l’olimpisme espanyol, que trigarà anys a recuperar el prestigi. La falta d’unitat institucional exhibida davant el COI ha estat una garrotada per a les opcions futures d’Espanya com a seu olímpica, i això que aquesta vegada a la candidatura l’acompanyava el relat: el de la unitat després del procés i el suport del COE al Pirineu, entès com la gran serralada on les diferències només les marca la divisió territorial.
S’hi fica la política pel mig i tot a fer punyetes! No crec que m’equivoqui gaire si escric que a una majoria de ciutadans a un costat i l’altre ens ha quedat cara d’idiotes pel tancament abrupte d’aquesta història, tant per les infraestructures que s’escapen com per l’evidència, una vegada més, de la falta d’exemplaritat d’alguns polítics.
M’han dit ingènua per haver defensat que l’esport no hauria de ser lloc per fer política ni enfrontar constitucionalistes amb independentistes. Més val ingènua que piròmana. No sé quins càlculs electoralistes deu haver fet el president d’Aragó, Javier Lambán, per escalfar els hosts amb tanta propaganda victimista, però s’ho podria haver estalviat. I Pedro Sánchez, en mode mutis. Són molts els catalans farts que se’ls busqui provocant-los. L’únic que volen és viure tranquils, mitjanament bé i que els seus fills no tinguin raons per tocar el dos d’aquí.
Històricament les relacions entre Catalunya i Aragó han estat jalonades de disputes. La més enverinada, a propòsit del procés. D’altres venen de temps enrere: la política hidràulica, el corredor transpirinenc, els béns religiosos. Però Lambán ha oblidat que, malgrat els desacords, totes dues comunitats són gairebé les seves millors clientes entre si, de la qual cosa poden donar fe els veïns de la Franja. Per no parlar del tràfec d’amics i familiars, o dels nexes culturals. Amb aquest sonor fracàs hi perd tothom. Per a l’olimpisme, mala qüestió.
Per a l’Aragó, gran decepció al seu Pirineu. Per a Catalunya? Catalunya hi surt malparada, pels diners que no veurà i pel mal rotllo que deixa pòsit. A més, a la idea d’anar en solitari el 2034 ja se li endevina el fracàs, i més si continuen les escaramusses internes. Cara d’idiotes, doncs sí. La que se’ns posa per aquesta altra oportunitat perduda. N’hi van... quantes? Difícil ser optimista. Només aquest any tenim: les dificultats per reindustrialitzar l’antiga Nissan, la decisió de Volkswagen de situar a Sagunt i no a Martorell la fàbrica de bateries, i la puntada de peu a l’ampliació de la T1 de l’aeroport. Enrere queda la pèrdua de la seu de l’Agència Europea del Medicament o la subseu de la de Meteorologia... A aquest pas, abans hi deixarà d’haver neu al Pirineu pel canvi climàtic que no pas tindrem una bona notícia per explicar. Encara sort de la Copa del Amèrica de Vela.
A Catalunya la decepció de la gent creix en perdre una altra oportunitat, ara amb els Jocs d’hivern