D’en Mauri a la Veneno

La diversitat sexual a la ficció televisiva espanyola: com ha canviat la representació LGTBI+ des de principis de segle

Quan va arribar el segle XXI, amb prou feines hi havia personatges del col·lectiu LGTBI+ a la ficció televisiva espanyola. Des d’aleshores, hi ha hagut una notable transformació seguint els passos de la mateixa societat, que cada any celebra de manera més multitudinària el dia internacional de l’Orgull (28 de juny). Com ha canviat la representació d’aquest col·lectiu les últimes dues dècades?

Hi ha coincidència a assenyalar com a punt d’inflexió la irrupció el 2003 de la parella formada per en Mauri (Luis Merlo) i en Fernando (Adrià Collado) a Aquí no hay quien viva. Malgrat que encara es jugava amb els estereotips, la seva trama a la sèrie era igual de complexa que la dels seus veïns heterosexuals del carrer Desengaño 21, cosa que constituïa una novetat.

No obstant això, la majoria de personatges del col·lectiu LGTBI+ que apareixien els 2000 es dividien en el binomi gais-lesbianes: en Fer (Javier Calvo) de Física o Química; la Diana (Anabel Alonso) de Siete vidas o en Fidel (Eduardo Casanovas) d’Aída es van convertir en referents per al col·lectiu. Miriam Guijarro, vocal del festival activista La Culta de FELGTBI+, recorda que “abans es feia molta mofa de la ploma, però feien el contrapunt amb un personatge homòfob i al final la crítica era per a ell. Hem evolucionat molt des de llavors. Les plataformes de streaming hi han ajudat”.

A Espanya es va legalitzar el matrimoni homosexual el 2005, amb repercussió gairebé immediata en la ficció: Hospital Central aviat va dedicar un capítol centrat en el casament de la Maca (Patricia Vico) i l’Esther (Fátima Baeza). Parlar de la sexualitat d’aquests personatges era, en el seu moment, molt necessari, perquè amb prou feines hi havia referents. Avui continua sent important tot i que, apunta Guijarro, “actualment el mateix col·lectiu ja està reclamant una altra mena de visibilitat. Tenim problemes a la feina, famílies, etcètera, i volem que també se’n parli”.

Sobre la bisexualitat encara hi ha cert tabú. Merlí, Sapere Aude va incloure el primer protagonista bisexual de la televisió, Pol Rubio (Carlos Cuevas). El seu creador, Héctor Lozano, afirma que “encara hi ha molta gent que pensa que la bisexualitat no existeix o que en realitat és un homosexual encobert”.

Més portes s’han obert amb l’arribada de plataformes sota demanda. La primera sèrie produïda per Netflix a Espanya, Las chicas del cable, parlava de relacions poliamoroses, bisexualitat i transsexualitat. També a Élite s’hi han vist representades diferents menes de relacions afectivoamoroses. Tot i que Guijarro és optimista per la creixent inclusió de personatges LGTBI+, també hi percep certa hipocresia: “Acceptem personatges del col·lectiu quan protagonitzen històries que no grinyolen a la gent. Per exemple, si una sèrie de Netflix o Atresmedia la protagonitza una persona trans, en general no molesta, perquè sembla que és on han de ser”. Aquí apareix l’exitosa Veneno, creada per Javier Calvo i Javier Ambrossi: la primera sèrie sobre transsexuals protagonitzada per transsexuals.

Però què hi ha dels intersexuals o les persones asexuals? De moment, no hi ha referents. El 2020 amb prou feines hi havia un 8% de personatges LGTBI+ a les sèries espanyoles, en contrast amb més d’un 90% de personatges cisgènere i heterosexuals. I d’aquests personatges cap no era asexual, intersexual o no binari, segons dades de l’últim informe de l’Observatori de la diversitat en els mitjans audiovisuals (ODA).

c