La paciència de Rahola
ACan Framis la Fundació Vila Casas exhibeix una notable col·lecció permanent d’art contemporani i també hi organitza exposicions de creadors actuals. De tant en tant, hi ha alguna perla. Fins al setembre, L’habitació de les desateses, de Stella Rahola Matutes, quatre peces de notable interès artístic que exploren diversos processos en l’elaboració del vidre. Bufar i fer ampolles és una expressió feliç que, tornada al llenguatge literal del qual prové, ens remet a una fascinant transformació de la matèria. En qualsevol fira artesana ambulant o en tallers fixos, a L’Olleria o a Murano, la contemplació del treball artesà amb el vidre incandescent és d’un magnetisme inqüestionable. Rahola, arquitecta i escultora, subratlla unes quantes desatencions, que abasten des de l’artesania del vidre al reciclatge, passant per la sostenibilitat. Ho fa amb una proposta aerífera, que organitza els materials resseguint els processos al taller. Tinc la fixació de llegir sempre els materials amb què estan fetes les obres d’art, quan l’artista es digna a informar-nos-en. Mon pare, que havia treballat com a representant de calç i ciment, era l’única cosa que mirava d’un quadre les poques vegades que anàvem a un museu. Els materials de Rahola són sensacionals: “Quatre estructures d’acer inoxidable 304 2B, peces de descart de vidre borosilicat bufat procedents de tallers d’artesans catalans, liquen dels rens (Cladonia rangiferina), líquens d’Usnea (Tillandsia usnecoides), cristal·litzacions amb base d’urea (fertilitzants per a cultius), pols de roca i espuma de poliuretà”.
Cada peça representa un moment del procés. A L’Aprenent veiem els estirons a punt per començar a bufar el vidre, a La Temperància trobem peces semiacabades que es dipositen en una taula per temperarles, La Fossera és un contenidor de rebuig, amb els
Rahola subratlla unes quantes desatencions, que abasten des de l’artesania fins al reciclatge
bocins de les peces que s’han trencat i també les descartades. Finalment, la peça que dona nom a tot el conjunt és una bellíssima prestatgeria rodant coronada per desenes de peces vítries emmagatzemades a la safata enreixada superior com cavallets de mar congelats per una glaciació sobtada. Formes molt diverses acabades sempre en un llarg flagel vitri, una antena inferior prou prima per escolar-se forat avall i fixar la peça a l’estructura, en companyia d’uns líquens similarment filiformes. Gràcies al micòleg Enric Gràcia l’artista sap que aquest líquens poden reciclar el borosilicat del vidre en uns 3.500 anys i, en diàleg amb el poeta Gabriel Ventura, parla d’una “burocràcia metabòlica formidable”. Impressiona comparar l’aparença inestable de moltes peces amb aquesta perspectiva de lentitud dels líquens, capaços de créixer només unes centèsimes de mil·límetre a l’any o, fins i tot, d’interrompre’l per resistir la dessecació o la congelació.