El gran llibre de l’Holocaust
Sobre l’Holocaust se n’han escrit assajos, novel·les, llibres d’història, memòries dels camps o reflexions filosòfiques. La literatura generada per les atrocitats del nazisme és ingent. Però hi ha un llibre principal que concentra tot aquest horror des de la mirada ingènua, de vegades esperançada i a estones enfadada d’una adolescent.
El diari d’Anna Frank, que ara compleix 75 anys des de la primera publicació el juny del 1947, és el gran llibre de l’Holocaust. Poc després de sortir al mercat, el diari d’aquesta jove jueva, escrit entre el 12 de juny del 1942 i l’1 d’agost del 1944, ja havia venut 34 milions d’exemplars. Ara és un dels llibres més llegits del món i una narració imprescindible per conèixer la Xoà.
Els Frank (l’Otto, la seva dona, l’Edith, i la seva filles, la Margot i l’Anna), es van amagar el juliol del 1942. Van fer veure que havien anat de viatge, però es van mudar a la “casa de darrere”, un espai ocult darrere d’una prestatgeria giratòria que l’Otto havia preparat els mesos anteriors a la fàbrica de pectina que dirigia, situada al número 263 del carrer Prinsengracht d’Amsterdam. Fugien de la “policia verda”, els nazis locals, ja que temien ser detinguts i enviats a un camp de concentració com els havia passat a molts altres jueus de la ciutat.
Es van ocultar amb una altra família, els Van Daan (el cognom real era Van Pels) formada per un matrimoni i el seu fill, també adolescent, en Peter. Poc temps després de tancar-se van comprendre que tenien lloc per salvar una altra persona, i van acollir un dentista, Fitz Pfeffer, que l’Anna va anomenar Albert Dussel a les anotacions del seu diari.
Durant els dos anys i un mes que van estar tancats, l’Anna va escriure sobre la seva família, la resta dels confinats i les persones de fora de la casa de darrere que els van ajudar donant-los aliments i fent-los companyia. Va relatar també el progrés dels seus estudis, el seu desig de ser escriptora i les seves preocupacions sobre la guerra i l’arribada d’un possible alliberament.
Però aquest alliberament no va arribar mai. El 4 d’agost del 1944 els ocupants de la casa de darrere van ser descoberts, detinguts i deportats a Auschwitz. Qui els va delatar? Aquesta és la polèmica amb què el diari de l’Anna celebra el seu 75è aniversari. Tot i que hi va haver molts sospitosos, mai es va saber qui va trair els Frank. A començaments d’aquest any, un exagent de l’FBI, Vince Pankoke, va revelar el resultat d’una investigació feta des del 2017, amb noves proves i testimonis treballats amb l’ús d’anàlisis forenses i de la intel·ligència artificial.
Pankoke va concloure, amb un marge d’error d’entre un 10% i un 15%, que el delator dels Frank era Arnold van den Berg, un notari jueu que hauria traït la família de l’Anna per salvar la seva vida. Les conclusions de l’exagent de l’FBI es van recollir al llibre ¿Quién traicionó a Ana Frank? (Harper Collins),
El quadern personal de la jove compleix anys envoltat de la polèmica sobre qui va delatar la família
escrit per Rosemary Sullivan, però no van convèncer els experts.
Historiadors com Bart van der Boom van considerar que les indagacions de Pankoke “són difamacions sense sentit”. Altres especialistes les van qualificar de “no concloents”. L’enrenou va ser tan important que Ambo Anthos, l’editorial holandesa que havia publicat el llibre de Sullivan, el va retirar del mercat.
I les investigacions van tornar a la casella de sortida. Qui va delatar els Frank? Va poder ser el notari Arnold van den Berg. Però també Gerardus van Maaren, el mosso del magatzem de la fàbrica on s’amagava la família, que sempre va ser el principal sospitós, tot i que va ser investigat després de la guerra i no se’n va poder comprovar mai la culpabilitat. Un treball publicat als noranta deia que una dona pròxima a la família de Van Maaren podria ser-ne la delatora.
Els Frank van comptar amb l’ajuda dels treballadors de la fàbrica, com Bep Voskuijl, que els va portar aliments i llibres. Recentment va circular la teoria que la traïció va provenir d’una germana d’en Bep. També es va suggerir que Anton Ahlers, “un tèrbol personatge”, podia ser-ne el culpable. I no es descarta que la policia verda arribés a la casa de darrere per casualitat durant una investigació rutinària. Gairebé 80 anys després, el misteri segueix viu.
Les vuit persones de la casa de darrere van ser detingudes i deportades a Auschwitz l’agost del 1944