I el seu patí s’atura
“Vam haver de tornar de Moscou en tres dies; la guerra va posar fi a la nostra carrera”, diu Sara Hurtado
Si tots lluitessin per les seves pròpies conviccions, no hi hauria guerres
Lev Tolstoi
Videoconverso amb Sara Hurtado (29) i de fons se sent el cant dels ocellets al seu jardí a Las Rozas.
–Soc afortunada –diu la patinadora, esportista essencial al nostre país (dues vegades olímpica, a Sotxi 2014 i a Pyeongchang 2018), que acaba de retirar-se–. No em puc queixar. I no es queixa. Però, encara que no es queixi, sí que es pregunta coses: Sara Hurtado té un discurs tan ampli com compromès, i es declara escèptica.
–Ha sentit parlar de la basuraleza? –em pregunta–. Jo vaig tenir l’oportunitat de descobrir-la fa uns anys, quan vaig entrar en el programa Athletes for Good, una iniciativa benèfica de P&G i el COI, i vaig anar a conèixer el projecte d’Ecomar (Ecomar lluita contra la contaminació i els residus a l’aigua). De sobte, em vaig veure visitant rius i llacs, tocant i pesant els residus que llancem a la naturalesa, la basuraleza. –La fa dubtar de l’ésser humà? –Em fa força pena que tendim tant a la desnaturalització. Tot és d’un sol ús, consumim pensant només en el factor econòmic, i no ens plantegem què hi ha darrere d’un producte, quins materials es fan servir, d’on surten. Per sort, veig la consciència en els nens, en la joventut que ve darrere nostre, les criatures que van venir amb mi a recollir residus als llacs i els rius. –D’on li surt aquesta consciència? –Se’m fa xocant veure els pols descongelant-se. Pensi que el meu esport, el patinatge sobre gel, neix d’aquell entorn, del gel, dels rius i els llacs congelats i de la gent que, fa dècades, es va posar uns ossos als peus per desplaçar-se. Quan penso en això, sento que els fonaments del meu esport desapareixen. La malaltia del planeta la provoquem nosaltres, per no parlar de les guerres...
–Parlem de les guerres. A vostè també l’han afectada...
(Ja que fa unes quantes setmanes, Sara Hurtado i la seva parella artística, Kiril Jaliavin, anunciaven que abandonaven el patinatge artístic; junts, havien estat olímpics el 2018.)
–Sens dubte! La guerra d’Ucraïna ha accelerat el procés. Quan va començar tot, el nostre dia a dia es va dinamitar. Van caure el nostre lloc de treball, el nostre habitatge i el nostre projecte professional. Amb prou feines vam tenir tres dies per sortir de Moscou i endur-nos la dona i el fill d’en Kiril. Ell ja era espanyol, però havia nascut allà i havia fet el servei militar. Podien cridar-lo a files en qualsevol moment, podien donar-li una arma...
–Què va passar després?
–Ja feia mesos que fèiem voltes al tema. L’any preolímpic havia estat complicat. Ens havíem buidat per ser a Pequín 2022, no ho havíem aconseguit, ja teníem clar que no ens allargaríem cap altre cicle olímpic. Potser continuaríem un any o dos més... Tot es va trencar quan va esclatar la guerra. Vam haver de venir a Madrid, no teníem hores de gel ni entrenadors, no vèiem la manera de reprendre l’activitat. La Federació de Gel ens va plantejar la possibilitat d’anar-nos-en a un altre país, però l’esforç ens sortia car i no teníem la motivació d’abans. Jo no m’esperava veure’m així, partint de zero altre cop. Pensava que, a hores d’ara de la meva carrera, i amb el meu estatus esportiu, ja ho tindria tot solucionat. I tot i això, em veia com als inicis, i desubicada.
–I què farà ara?
–Faig classes. Continuo en el gel, però ara des de fora de les pistes. Tinc quatre noies entre La Nevera de Majadahonda i el Palau de Gel. Les ajudo en la part creativa, la seqüència de passos. Amb en Kiril, també portem una parella de dansa encara júnior que farà un salt molt aviat. Anoti els noms: Sofía Val i Alexandre Gnedin.
–Què n’hem d’esperar?
–Tant de bo ens superin a en Kiril i a mi. I llavors viatja al passat, als seus inicis en el patinatge, quan era una nena de vuit anys i en Javier i la Pilar, els seus pares, l’havien portat en aquella mateixa nevera de Majadahonda, a ella i al seu germà Javier, inoculant-li la passió que l’hi ha donat tot.
–El patinatge em va trobar a mi. Em va dir: ‘Queda’t’.
–I al seu germà?
–Bé, en Javier hi va ser un temps. Després es va fer xef. Però fixi’s: es diu Javier i va néixer el 15 d’abril del 1991, el mateix dia que Javier Fernández, el meu altre germà. Que curiosa que és la vida, oi?
“Podien haver cridat a files Kiril Jaliavin, la meva parella de dansa; ens en vam anar tots”