Genets en la tempesta
Habituals de les grans ciutats, els ‘riders’ són el reflex del triomf del repartiment a domicili. Ara creixen els dubtes sobre la rendibilitat d’aquesta activitat i la sostenibilitat del seu primer atractiu: els baixos preus que cobren als clients.
Els van batejar com a riders. Com el Dennis Hopper d’Easy rider o el Jim Morrison de Riders on the storm. Però ni roden lliures per la carretera ni van fent voltes per la vida. Rebre menjar a domicili no és una idea nova. Va ser un privilegi a l’abast de les classes altes europees i una activitat comuna gràcies als culis, la casta de treballadors mal pagats a les colònies procedents de la Xina i l’Índia. Als Estats Units el repartiment a domicili es va generalitzar els anys de postguerra, quan es va comprovar que la televisió allunyava les famílies dels restaurants. El 1989, amb internet, el rider es va reinventar. Peapod va ser la primera empresa que va vendre menjar en línia. Després van arribar les apps, que posaven en contacte usuaris i cuines a través del software.
El delivery, el mercat del transport de menjar a domicili, va arrasar amb la pandèmia. També a les societats mediterrànies, aparentment fortificades darrere dels restaurants de menú i el mite del menjar casolà. La covid va ser un cop letal per a bars i restaurants, ja al límit per la gestió de la força laboral, amb l’obertura restringida, a més a més, a determinades franges horàries.
Alguns van optar per repartir ells directament. D’altres es van lliurar a les noves empreses de repartiment a canvi de comissions. L’acta de rendició del restaurant tradicional va arribar en l’equador de la pandèmia. El dia que alguns bars van acceptar que els clients encarreguessin el menjar a través de les apps. Ells hi posaven la taula i l’alcohol. No perdien el client, però es resignaven al marge que donaven les begudes. Fa unes quantes setmanes, una experta del sector va provar en persona l’experiència de passar la nit en un hotel de la Cerdanya que opera amb aquesta fórmula. Sense servei de cuina, però amb el menjador obert. Tot just entrar a la recepció, li van lliurar una llista amb els telèfons dels repartidors més pròxims. Va sopar a fora.
Per a l’hostaleria, la sortida de la pandèmia està sent tan complicada com ho va ser l’entrada. Com li passa al sector turístic, tenen dificultats per contractar mà d’obra. Les alces salarials són inevitables. Els preus dels aliments han pujat un 20%. L’energia, un 40%. A més a més, hi ha un problema: el client s’ha tornat erràtic. Avui el restaurant s’omple. Demà pot estar buit. No hi ha manera de fer previsions. “Molts tancaran”.
En aquest escenari, tot indueix a pensar que els riders faran més viatges que mai. Que l’edat de l’or del repartiment a domicili es prolongarà més enllà de la pandèmia. Qui renunciarà al clic que et fa arribar l’encàrrec a casa en deu minuts? El problema és que no surten els comptes. Des que va començar l’any, la cotització en borsa de les companyies del sector s’ha enfonsat. En alguns casos, per sota del preu amb què van sortir al mercat. Encara no n’hi ha cap que hagi donat beneficis. Els inversors dubten.
Les explicacions del que està passant són totes interessants. La primera indica que els hàbits adquirits durant la pandèmia no es mantenen amb la mateixa intensitat. És una tendència que val per a tota la compra en línia (per a Amazon sobretot). La pandèmia va ser una empenta definitiva al món del clic, l’ordeno i espero, però també en part un miratge. No tornarem als hàbits de la dècada dels cinquanta, però tampoc al frenètic ritme del 2020.
El segon problema és la naturalesa dels riders. Què és un rider? Un personatge lliure i salvatge, com el descriuen les empreses, o un assalariat ocult, un autònom involuntari, reflex de la profunda era de desigualtat en què vivim? Fa temps que advocats i administracions ho discuteixen. El desenllaç sempre serà un augment dels costos laborals per a les empreses. També hi ha les preocupacions sanitàries. Cal aplicar a aquestes empreses els mateixos protocols sanitaris que als establiments tradicionals?
De tots aquests problemes els inversors en diuen incertesa regulatòria. És una de les raons per les quals els diners ja no flueixen amb la mateixa generositat amb què fluïen fins a principis d’any. L’altra és la fi del diner barat. L’augment dels tipus d’interès. I encara queda el més important: la sospita sobre la rendibilitat d’aquests nous negocis. Des que es van crear aquestes empreses, el Greal
La pandèmia va catapultar el sector, però la seva fi ha modificat els hàbits de la compra en línia
L’edat d’or del ‘delivery’ deu haver estat un miratge més d’internet, el fruit d’una era de diner barat?
ha estat trobar la fórmula de l’eficiència màxima: la cadena perfecta que va de la persona que cuina a la que empaqueta i reparteix en el mínim temps possible i amb la màxima seguretat.
Però, mentre aquest dia arriba, les companyies només tenen dues solucions. Cap no està exempta de riscos. La primera és retallar els costos laborals de les empreses. Algunes empreses del fast delivery, la franja ràpida i embogida d’aquest segment de negoci, ja han retallat llocs de treball. Però en temps de falta de mà d’obra i d’inflació, ningú no imagina que això no acabi redundant en un pitjor servei. L’altra via és apujar els preus als clients. Sobreviurà la màgia del delivery a un encariment dels preus que es paguen?
Vist tot l’escenari, és temptador arribar a una conclusió. Diu així: l’edat daurada del delivery, el repartiment de menjar a domicili, haurà estat un miratge més de l’era d’internet. La conseqüència dels diners abundants amb què els inversors han regat aquestes companyies en una dècada de diner barat. O per fer-ho més senzill: de com els inversors, confiats en el futur del negoci, han subvencionat els clients.