‘Vanguardia Dossier’ analitza el rearmament nuclear
Quina és l’amenaça real d’una guerra de dimensions nuclears?
El replegament internacional dels EUA – amenaçat per la Xina, el príncep que li disputa el tron–, una Rússia que deleja reconquerir el que va tenir antigament i una UE tocada per la guerra i debilitada per les diferències entre els estats membres. Cada un d’aquests agents juga un paper fonamental al tauler d’escacs d’aquesta era nuclear.
“Si el nombre total d’armes nuclears ha baixat des d’unes 14.540 fa cinc anys fins a unes 12.705 a hores d’ara, no estem gairebé 2.000 bombes més segurs?”. Amb aquesta pregunta enceta l’investigador Matt Korda, a l’últim número de Vanguardia Dossier, el seu periple per les interioritats del rearmament nuclear. El panorama no és gaire esperançador: “Els països amb armament nuclear no es mostren gaire interessats a adoptar mesures que ofereixin transparència i previsibilitat en un món d’altra banda imprevisible”.
La guerra entre Rússia i Ucraïna, amb tots els seus intermediaris, ha reduït el tractat de Noproliferació a no res, tot donant forma a “un nou paradigma de seguretat marcat per la dependència d’armes nuclears” (Dan Smith). El control d’armes s’ha convertit, en aquest escenari, en un vast terreny vedat pel qual només es pot passar de puntetes.
Un terreny que, complex i reservat als que mouen els fils, posa preguntes damunt la taula: Qui afavoreix la pau nuclear? És just negar la pau a qui no té armes atòmiques? La cursa armamentística és un pou sense fons? Quina és l’amenaça real d’una guerra de dimensions nuclears? I com s’implementa la digitalització i la intel·ligència artificial en la nova guerra freda? Vanguardia Dossier s’endinsa en aquestes qüestions.
La doctrina nuclear allunya així el focus d’altres problemàtiques prioritàries en el nostre temps, com ara el canvi climàtic, les pandèmies o la violència sistemàtica en alguns estats.
El desarmament, que en algun moment va ser un imperatiu humanitari i mediambiental, és ara un somni del passat, relegat a declaracions obligades i buides de responsables polítics. Mentrestant, les potències proven de consolidar el control sobre els seus contrincants.
I no només les potències –explica Lydia Wachs–, també altres actors amb arsenals nuclears més petits, com el Regne Unit, França, l’Índia, el Pakistan i Israel, s’han afegit a la modernització del seu armament nuclear. Al seu torn, Corea del Nord augmenta el seu poder dissuasiu: “Ja no és un país proliferador, sinó posseïdor d’armes nuclears”, subratlla Ankit Panda. També Austràlia vira de rumb, amb un acord que s’allunya de les polítiques habituals d’un país molt actiu contra la proliferació.
Davant aquest progressiu rearmament militar que sembla abocar-nos a l’abisme, apareix una mica de llum. L’esperança, segons Toby Dalton, és que l’energia nuclear alimenti la transició dels combustibles fòssils cap a l’ús de les renovables en la lluita contra la crisi climàtica.c
El desarmament, que va arribar a ser un imperatiu humanitari i mediambiental, ara és un somni
La invasió d’Ucraïna ha reduït el tractat de No-proliferació a no res