La maledicció de Babin Iar KíIv
Ucraïna frena l’ambiciós memorial de l’holocaust de Babin Iar a Kíiv: el finançaven dos afins a Putin
Sis dies després que Vladímir Putin enviés el seu exèrcit a “desnazificar” Ucraïna, un míssil rus va caure sobre Kíiv, va matar cinc persones i –paradoxa– va destruir l’edifici que havia d’acollir un museu sobre l’holocaust a Europa de l’Est. Aquell míssil, tan real i tan mortífer, és també una metàfora de com la guerra ha impactat contra un dels llocs que més dolor concentra d’Ucraïna: Babin Iar, el vell barranc on els nazis van exterminar gairebé tota la població jueva de Kíiv.
La invasió russa ha dinamitat els grandiosos plans per erigir un memorial després de dècades d’oblit. Els seus promotors, que comptaven amb l’entusiasta suport del president Volodímir Zelenski, jueu, s’han convertit en persones non grates. Els seus diners s’han tacat de sang.
Dos oligarques russos, Mikhaïl Frídman i Guérman Khan, jueus d’origen ucraïnès i principals donants del Centre Memorial de l’Holocaust Babin Iar (BYHMC, en anglès), s’han vist obligats a abandonar el projecte després de ser inclosos a la llista de sancions internacionals pels seus vincles amb el Kremlin.
“És un pas lògic i ha estat una decisió presa per ells”, afirma Anna Furman, vicepresidenta executiva de BYHMC, que admet que el memorial està “en pausa”. S’acabaran les obres ja pagades, la resta queda sus-pesa.
La guerra ha obligat a “canviar la direcció” del projecte, per “centrar tots els esforços en l’ajuda humanitària”, assenyala Furman. Segons el nou web de BYHMC, es dediquen a evacuar supervivents de l’Holocaust, a rescatar arxius i col·leccions d’art, a repartir menjar i medecines. “També tenim un projecte per investigar els crims de guerra russos i un altre per documentar i entendre l’atac amb míssil”, diu la directiva.
Tot desprèn una certa aroma d’operació de control de danys en una empresa que des del primer dia ha estat envoltada per la polèmica a causa de l’origen rus del seu finançament. El memorial de Babin Iar va començar el 2016. El llavors president Petró Poroixenko el va presentar com un pas transcendental no només per a la memòria d’Ucraïna, sinó també per al seu acostament a Europa, i va anunciar que estaria finançat per fons privats. Els principals donants eren oligarques russos i ucraïnesos.
Babin Iar condensa dos dels desafiaments més crucials amb què forceja Ucraïna: els comptes amb un passat que no s’ha mirat mai de cara i, alhora, la tenalla que exerceixen els oligarques –i darrere, Rússia– sobre la vida econòmica, política i cultural del país.
El 29 i el 30 de setembre del 1941, poc després que els alemanys ocupessin Kíiv, uns 34.000 homes, dones i nens jueus van ser reunits a Babin Iar, obligats a despullar-se i metrallats. La matança va marcar el començament de l’Holocaust a Ucraïna. Durant els dos anys d’ocupació, els nazis van fer servir el barranc per executar jueus, gitanos, comunistes, presoners de guerra o malalts psiquiàtrics. Es calcula que entre 70.000 i 100.000 persones van morir aquí. La policia local també va participar en les matances. Un capítol convenientment silenciat, com la matança per si mateixa.
Després de la guerra, les autoritats soviètiques van enterrar Babin Iar, metafòricament i literalment. El barranc va ser cobert de terra i aplanat. Van crear-hi un parc, blocs de pisos, un hospital i fins i tot una fàbrica de maons. El 1962, el poeta Ievgueni Ievtuixenko va visitar el lloc i va quedar esglaiat: “No hi ha cap monument a Babin Iar. Només una roca escarpada, com una tosca làpida –va escriure-. Els arbres ens jutgen. Tot crida però el crit està fet de silenci”. El poema va ser proscrit.
L’URSS no hi va erigir el primer monument fins al 1976. L’escultura, inconfusiblement soviètica, continua allà, amb una placa que recorda els ciutadans de Kíiv i els presoners de guerra assassinats. Sense menció als jueus.
Avui Babin Iar és un parc per on passegen avis i els adolescents es fan selfies, aliens als ossos que amaga la terra. Després de la independència hi va haver un boom de monuments, que estan disseminats en un popurri desconcertant: una menorà, una creu per als nacionalistes ucraïnesos assassinats, un carro pels gitanos, l’escultura d’una nena... Però un 40% dels ucraïnesos no saben què hi va passar, segons un sondeig recent. A l’escola, els nens commemoren cada any
El 1941, 34.000 jueus van ser executats en qüestió d’hores al barranc de Babin Iar, avui un parc de Kíiv
l’Holodomor (la gran fam de 1932-1933), el desastre de Txernòbil o l’Holocaust, però res específic de Babin Iar.
El projecte impulsat per Frídman i Khan, tots dos nascuts a Ucraïna en famílies jueves que van patir l’extermini, es proposava de rescatar-lo de l’oblit. En gran. El memorial, amb un cost de 100 milions de dòlars, havia d’incloure 150 hectàrees i també museus, instal·lacions artístiques, un centre d’investigació i arxiu.
Van fitxar com a director creatiu Il·lià Khrjanovski, un excèntric cineasta rus i jueu que viu entre Moscou i Londres. En la línia del seu cinema experimental, va dissenyar un projecte d’“art immersiu”, basat en realitat virtual, on els visitants adoptarien el paper de víctima jueva, executor nazi o el col·laboracionista ucraïnès. Pretenia inaugurar una nova era en la memorialització de l’Holocaust. No ha convençut tothom. Diversos prestigiosos experts mundials en l’extermini jueu han expressat dubtes ètics amb les innovacions de Khrjanovski. Està muntant un “Disneyland de l’Holocaust”, va dir un crític.
Però és l’origen rus dels diners el que més suspicàcies provoca. “La ideologia del projecte no és ucraïnesa, sinó russa”, afirma Viatxeslav Likhatxov, historiador jueu i portaveu de VAAD, l’associació de les comunitats jueves d’Ucraïna, que ha fet campanya activa contra el memorial. “Per a Putin, l’Holocaust i la memòria de la Segona Guerra Mundial és una part fonamental de la seva propaganda per justificar la guerra. Fa 15 anys que la fa servir contra Ucraïna. No és forassenyat sospitar, davant la presència d’oligarques vinculats al Kremlin, que el memorial s’utilitzi per impulsar un relat manipulat, que exageri el pes del col·laboracionisme ucraïnès. De fet, el 2017, quan van presentar el seu primer projecte, Frídman i companyia van parlar de manera molt emotiva del col·laboracionisme. Hi va haver una forta reacció i, després, van ser molt més cautelosos”, diu l’historiador.
Les sospites s’han intensificat amb una notícia recent sobre Pàvel Fuks, un oligarca ucraïnès implicat en el memorial, si bé Furman assegura que va abandonar el projecte fa un any. Segons la revista Rolling Stone, citant fonts de la intel·ligència dels Estats Units, les setmanes anteriors a la invasió, Fuks va contractar gent perquè pintessin esvàstiques als carrers de Khàrkiv i Kíiv. Ho va fer per ordre del Kremlin, interessat a alimentar l’espectre d’una “Ucraïna nazi”.
Likhatxov és crític amb el Govern ucraïnès per haver deixat en mans privades una iniciativa d’aquesta envergadura. No només Poroixenko, l’impulsor inicial, sinó també Zelenski, que ha defensat el projecte per tots els mitjans. Almenys fins que va esclatar la guerra. Andrí Iermak, el cap l’oficina presidencial, ha estat “un dels lobbistes més importants del projecte de Frídman”, diu l’historiador, que apunta que els interessos d’Alfa Group (el conglomerat empresarial de Frídman) a Ucraïna “segurament hi han fet un paper”.
BYHMC sempre ha tingut una “naturalesa colonial”, diu Likhatxov. “És la idea que ha d’arribar algú de fora, amb el seu feix de diners, per fer un memorial perquè els ucraïnesos no en saben. I en lloc de treballar amb els historiadors i experts que més saben del tema, munten un monstruós projecte d’art contemporani amb els artistes més cars del món”.
Per als seus detractors, la partida dels oligarques russos és una oportunitat per impulsar un memorial inclusiu i menys controvertit. “Hi ha desenes de memorials i projectes educatius sobre l’extermini jueu a Ucraïna, impulsats per exemple per l’Institut d’Història. Dependrà dels recursos que hi hagi després de la guerra, però si hi ha el suport del Govern i de la societat civil, estic convençut que hi haurà consens per impulsar un memorial a Babin Iar”, confia Likhatxov.
“No hi ha hagut mai un projecte rus o un projecte ucraïnès”, rebat Furman. “Sempre hem estat oberts al diàleg i a la crítica constructiva. Però el que hem sentit són crítiques emocionals, no basades en els resultats aconseguits, sinó en la nacionalitat russa d’alguns dels nostres donants”, assenyala.
La vicepresidenta insisteix que Frídman i Khan tenien “tot el dret moral” a participar en el projecte, com a descendents de famílies jueves ucraïneses (Khan va perdre diversos parents a Babin Iar; Frídman, a Lviv) i apunta que en la junta supervisora hi ha personalitats com Ronald Lauder, president del Congrés Mundial Jueu, l’exministre d’Exteriors alemany Joschka Fischer o el rabí de Kíiv i d’Ucraïna, Iaakov Dov Bleitx. “Espero que aconseguim salvar aquest projecte. Hem fet una feina impressionant, que ningú no havia fet abans. Hem canviat la manera de recordar i aprendre sobre l’Holocaust a Ucraïna”, afirma.
“En aquest país hi ha molts diners russos que inverteix en coses que no són boniques ni bones per a la comunitat. Per una vegada, aquests diners servien per a una cosa positiva”, sospira Vitali Lusher, ucraïnès-israelià que va ser professor de ioga i guionista de cinema a Israel i ara treballa a Babin Iar. És un entusiasta del projecte. “No volem el tipus de monument en què la gent va dues vegades a l’any a deixar flors. El que fem és diferent: volem fer sentir la gent, provocar-los una reacció emocional, que reflexionin. I ho aconseguim”, afirma.
Els últims dos anys s’han inaugurat a Babin Iar diverses instal·lacions, firmades per artistes de renom internacional. Lusher les mostra orgullós. La sinagoga que es plega com un llibre, de l’arquitecte suís Manuel Herz. El mur de les lamentacions, de carbó i quars, de Marina Abramovic. O la seva obra preferida, el Mirror field (camp de miralls): un bosc de metall foradat per milers de trets del mateix calibre que feien servir els nazis, mentre sona una melodia composta al convertir en notes els noms de les víctimes en hebreu.
“A tota la gent que tant ens ataca, els faig una pregunta: on éreu durant els últims trenta anys, mentre Babin Iar moria en l’oblit?” llança Lusher, que està convençut que les crítiques són fruit de l’enveja i en alguns casos, de la ràbia de no haver pogut treure’n profit”.
Iuri Pokras, de 61 anys, ha vingut a visitar la sinagoga de Herz. Vestit amb una quipà, un collaret amb una estrella de David i un tatuatge en hebreu, no fa falta preguntar-li si és jueu. Vuit persones de la seva família van morir a Babin Iar. Ell és aquí perquè el seu avi, d’uns vint anys, va poder escapar de Kíiv. “El pitjor no va passar a Babin Iar, sap? Molts jueus van ser assassinats als carrers de Kíiv. Els van matar els seus propis veïns”, diu.
En Iuri alça la mirada al sostre blau de la sinagoga, on són dibuixades les estrelles que brillaven a Babin Iar aquella nit funesta del setembre del 1941. “És bonica aquesta sinagoga, però no vull que es construeixi un supermuseu i que això es converteixi en un lloc turístic –diu–. El que vull és que la meva família descansi en pau”.c
Dos oligarques jueus amb lligams amb Putin impulsaven, per fi, un memorial per reparar dècades de silenci
Kíiv ha frenat en sec el projecte per temor que exagerés la col·laboració ucraïnesa amb els nazis
L’avantguardisme del projecte ja dividia abans de la guerra: “És un Disneyland de l’Holocaust”
Si Pedro Sánchez hagués comparegut fa quinze dies per anunciar el segon i més ambiciós pla de mesures contra la inflació, quin hauria estat el resultat de les eleccions andaluses?
La història, la gran i la petita, no té mai marxa enrere. Si algun politòleg fos capaç de respondre aquesta pregunta o existís algun programa d’intel·ligència artificial capaç de recalcular totes les variables que diumenge passat van moure el vot de 3,7 milions d’andalusos, tindríem la clau del moment polític a Espanya. No la tindrem.
Opció A. Si el resultat electoral hagués estat el mateix, voldria dir que el govern PSOE-Unides Podem està condemnat a perdre les pròximes eleccions generals, faci el que faci a partir d’ara, llevat que la guerra d’Ucraïna acabi molt ràpidament, el món es converteixi en un oasi de pau i es produeixi un vigorós repunt de l’economia que coincideixi amb el final de la legislatura durant l’hivern del 2023.
Si el resultat andalús hagués estat el mateix després de l’aprovació d’un impost especial a les companyies elèctriques, la reducció dels abonaments mensuals del transport públic, l’augment en un 15% de les pensions de jubilació i invalidesa no contributives, i el lliurament d’un xec de 200 euros mensuals a les famílies amb rendes inferiors als 14.000 euros, significaria que la guerra converteix en irreversible l’erosió del Govern presidit per Sánchez després de dos anys llargs d’epidèmia esgotadora.
Els que van llançar la consigna “Govern il·legítim!” haurien triomfat. L’Espanya més conservadora hauria aconseguit una victòria de dimensions històriques si haguessin deixat fora de combat després de tres assalts el primer govern de les esquerres des dels temps de la Segona República. Si el programa d’intel·ligència artificial per a la revisió de fets polítics recents dictaminés que res no hauria canviat a Andalusia, això voldria dir que el PSOE ja no és capaç de connectar amb les àmplies majories socials i que Unides Podem no és gaire lluny del col·lapse i l’escissió, d’acord amb la molt arrelada tradició de l’esquerra de l’esquerra.
Opció B. L’aprovació de mesures més vigoroses per fer front a la inflació, el desafiament que suposa la implantació d’un impost especial a les poderoses companyies elèctriques i l’adopció d’un llenguatge polític més contundent haurien pogut vigoritzar la participació en les eleccions andaluses, amb un millor resultat per a les esquerres. “Som el Govern que protegeix les classes mitjanes treballadores, un Govern incòmode per als poders econòmics i les seves terminals polítiques i mediàtiques”. Paraules del president del Govern espanyol, ahir durant la conferència de premsa a la Moncloa mentre presentava un paquet de 9.000 milions d’euros per intentar frenar la inflació. No va dir-ho abans de les eleccions a Andalusia. Tampoc no ho va dir la vicepresidenta Yolanda Díaz.
“Què hauria passat si...?” La pregunta inicial no té resposta, però ningú no podrà acusar aquesta vegada Sánchez i els seus aliats d’electoralisme. El segon paquet de mesures s’ha aprovat una setmana després dels comicis andalusos. El Partit Popular fins i tot pot posar-se una medalla: la reducció de l’IVA de l’electricitat figurava entre les propostes que Alberto Núñez Feijóo va enviar a la presidència del Govern central fa unes setmanes en un gest que es distingia de l’anterior estil d’oposició de Pablo Casado. Evidentment, l’impost especial a les elèctriques no figura a la llista de propostes de la dreta espanyola.
Sánchez no va cometre pecat d’electoralisme a Andalusia perquè preveia el desastre i no volia cremar a la foguera del 19 de juny les mesures amb què ara intenta reprendre la iniciativa. Hi haurà dues sessions de voltatge al Congrés el mes vinent: la validació del paquet aprovat ahir pel Consell de Ministres i el recuperat debat sobre l’estat de la nació, que tindrà lloc durant la primera quinzena de juliol. El
Sánchez evita qualsevol crítica al Marroc pel tràgic desenllaç de l’assalt a la tanca de Melilla
marc ja ha estat dibuixat: “El Govern que protegeix la classe mitjana treballadora no agrada al poder econòmic i a les seves terminals polítiques i mediàtiques”, diu ara el president del Govern central. Un llenguatge que recorda al Sánchez del 2016, després de ser defenestrat pels seus. El Sánchez resistent que guanya les primàries del PSOE contra la nomenclatura del seu partit. Efectivament, aquest marc corria el risc de morir carbonitzat a Andalusia.
A la campanya andalusa, el topall al preu del gas per a la fabricació d’electricitat, la famosa excepció ibèrica, laboriosament negociada amb la Comissió Europea, no va tenir cap efecte electoral. Massa complicat d’explicar i amb efectes retardats. El primer dia, dimecres 15 de juny, l’estalvi només va ser de 13 euros a causa d’una concatenació de circumstàncies adverses. Onada de calor, consum accelerat i amenaça russa de talls de gas a Europa van disparar els preus del gas als mercats internacionals. Un guionista enemic del Govern espanyol no ho podia haver calculat millor. Ahir, en circumstàncies més normals ,el preu de l’electricitat a la península Ibèrica era de 66 euros MWh contra els 290 d’Itàlia i els 269 de França i Alemanya. L’excepció ibèrica funciona però no té un relat espectacular.
Cada dia es juga als daus al camp de batalla europeu. La pressió de Gazprom sobre Alemanya va ajudar Juan Manuel Moreno a forjar la majoria absoluta. Maquiavel ja ho va deixar escrit: “Virtut i Fortuna marquen el camí de la Política”.
Sánchez està intentant reprendre la iniciativa després de la clatellada andalusa. Desafia verbalment els “poders forts”, espera que la cimera de l’OTAN a Madrid sigui un èxit i s’accelerarà encara més a partir de setembre. Però els daus són fatídics. Trenta-un migrants africans, majoritàriament originaris del Sudan, han mort com a conseqüència del dur enfrontament
El Govern central treballa amb un guió: no perdre la iniciativa contra un PP crescut i ben compactat
Unides Podem s’empassa la saliva veient el drama de Nador i l’assemblea de l’OTAN a Madrid
amb la policia marroquina quan intentaven assaltar la tanca de Melilla. Les imatges difoses per internet són terribles. Sánchez no pot retreure res al Marroc si vol mantenir-hi el tracte.
La història s’està descarnant. En temps dolents les fronteres es defensen amb duresa i la duresa encarregada a tercers pot ser inhumana. Esclaten totes les fronteres d’Europa i es carreguen els discursos moralitzadors. Resistirà el Govern de coalició aquest bany de realitat?c