Aquesta taula no és una taula
La presidència de Pedro Sánchez està marcada per Catalunya des de la moció de censura i després pel necessari suport d’ERC. Només en moments puntuals s’ha procurat el suport d’altres grups, però queda clar que la governabilitat continua passant per la llera d’ERC, per més que el riu estigui sempre regirat. Si Catalunya és el teló de fons dels mandats de Sánchez, la taula de diàleg és el focus que il·lumina l’escenari. Sense aquesta, els seus protagonistes saben que només hi ha fosa en negre.
Això de la taula de diàleg és com allò del gendarme de Casablanca que s’escandalitza perquè al local de Rick s’hi juga. Les seves preteses metes són més lluny del que la política dona de si avui. Els seus participants ho sabien des del principi. Però això no vol dir que la taula no serveixi per a res. Si ara es compleix un any de la sortida de presó dels dotze condemnats pel Suprem és en part perquè hi ha aquest instrument. Si la societat i la política catalanes han recuperat la normalitat és gràcies a l’aposta per aquest diàleg que mantenen ERC i la Moncloa. Sens dubte, la situació seria pitjor si no hi fos. Si la taula és un fracàs o no depèn del que cadascú esperi (o hagi venut) i allà cadascú amb les seves expectatives.
Per a què serveix la taula de diàleg? L’independentisme la va vendre com la manera d’aconseguir el que no es va aconseguir per la via unilateral. Però creure que d’aquí en sortiria l’amnistia i un referèndum d’independència és d’una tremenda candidesa. Per quin motiu el PSOE, contrari a aquestes dues demandes, hauria d’oferir-les per donar satisfacció a partits rivals?, com ho justificaria davant els seus propis electors? En el pla polític, la taula es va plantejar un objectiu que les dues parts sabien que er difícil, gairebé impossible a curt termini, com és trobar una proposta comuna que es voti a Catalunya. L’independentisme va explicar als seus que podria ser un referèndum amb una opció defensada pel PSOE i una altra que fos la secessió. I els socialistes van interpretar davant la pròpia parròquia que es podia modificar l’Estatut i votar-ho. En tot cas, el PSOE no sotmetrà a un referèndum res que no sigui defensat també per ERC, perquè saben que això seria un plebiscit encobert sobre la independència. Així doncs, aquest recorregut és el que és. Tendent a zero.
Però sobre la taula s’hi posen més temes peremptoris i no menors. ERC ho anomena “posar fi a la repressió” i millorar la qualitat de la democràcia. I aquí hi ha molt a fer. Primer, es tracta de revertir algunes de les conseqüències judicials de la tardor del 2017. A més dels indults, Sánchez ha estat partidari des del principi de modificar els delictes de sedició i rebel·lió en el Codi Penal. Si no s’hi ha aplicat és per dos motius: primer perquè alguns dels seus col·laboradors, entre ells Carmen Calvo, li van insistir just abans dels indults que es guardés aquest roc a la faixa. I segon, i més important, perquè ERC, el suport de la qual és necessari per aprovar aquesta modificació, no ho veia clar. En canvi, a la reunió d’aquesta setmana entre el ministre Félix Bolaños i la consellera Laura Vilagrà s’ha obert aquesta porta a proposta d’ERC.
No és una via senzilla perquè la intenció del Govern espanyol sempre ha estat rebaixar les penes per rebel·lió i sedició, però crear una versió agreujada de la desobediència. Aquest últim delicte comporta ara multes o inhabilitació, de tal manera que gairebé s’equiparen les penes a Artur Mas per haver organitzat el 9-N amb les de Quim Torra per no haver despenjat una pancarta. Els canvis, que beneficiarien els acusats de rebel·lió o sedició, com Carles Puigdemont o Marta Rovira, podrien perjudicar d’altres pendents de judici per desobediència, com els consellers Roger Torrent i Natàlia Garriga, o els dirigents d’ERC Lluís Salvadó o Josep Maria Jové. Així, encara que els republicans accedeixin a explorar aquesta via, la negociació serà àrdua.
Hi ha una altra línia d’actuació. Sánchez va saber des d’un principi que un dels seus principals reptes seria renovar una cúpula judicial herència dels anys del PP, amb els seus principals òrgans en mans dels conservadors, que es resisteixen a canviar-los. La majoria parlamentària actual podria mirar de buscar alternatives. S’ha aconseguit canviar la composició del Tribunal de Comptes i el resultat ja és evident: aquest organisme, abans molt bel·ligerant contra els independentistes, ha acceptat ara l’aval de l’Institut Català de Finances per cobrir les fiances per la causa sobre l’acció exterior del procés. Els fronts oberts són molts. La Sala Contenciosa del Suprem, que ha tingut alguns canvis en la seva composició que l’han decantat cap a la dreta, ha de decidir sobre els indults. I en l’hipotètic cas que aquests es qüestionessin, els afectats podrien recórrer en empara al Constitucional, just on Sánchez mira de dirimir una altra batalla perquè la majoria dels seus membres passi a ser progressista. Si a algú li escandalitza tot això, que miri què està passant als EUA amb l’avortament.
La taula permet, a més, una relació de bilateralitat entre els governs central i català, una cosa que també altera alguns, però que va existir molts anys entre CiU i la Moncloa, ja fos del PP o del PSOE, per negociar interessos territorials. És obvi que els resultats de la taula podrien ser molt més grans. I és ERC la que pateix la pressió d’aconseguir efectes més vistosos. Però els protagonistes d’aquest diàleg, sigui Sánchez, ERC o fins i tot Junts en algun moment, saben que, ara per ara, aquesta taula no és en realitat una taula, sinó més aviat una pista d’aterratge del procés. Que no és poc.
Per al Govern espanyol i per a ERC, continuar afrontant les conseqüències judicials del 2017 encara és un afer crucial