La dreta encara no s’assegura la majoria
Una extrapolació espanyola del vot andalús donaria una clara victòria al PP però sense garantir-li els 176 escons amb Vox
L’esquerra es quedaria a gairebé 40 diputats de la meitat més u del Congrés i amb poques opcions de sumar-los
Els populars podrien obtenir entre 132 i 151 escons, però no anirien gaire més enllà de 170 només amb Vox
Paradoxes electorals. L’extrapolació a Espanya de la contundent victòria del PP andalús no garantiria a Alberto Núñez Feijóo la majoria necessària per governar. Les raons són diverses, però la principal és que l’enlluernador 60% dels vots que va obtenir el conjunt del centre i la dreta el 19 de juny a Andalusia amaga unes xifres absolutes que no són gaire diferents de les que ja van collir el PP, Vox i Ciutadans a les últimes eleccions generals del 2019 (que va guanyar l’esquerra).
Per descomptat, si la comparació es fa entre les autonòmiques del 2018 i les del 2022, el bloc conservador obté una victòria neta de més de 350.000 vots. I com que la participació en xifres absolutes va ser semblant a les dues eleccions (3.700.000 votants), la interpretació inevitable és que l’esquerra no només es va abstenir més el 19-J, sinó que una part va apostar pel PP i fins i tot per Vox (que va afegir gairebé 100.000 paperetes al resultat de fa quatre anys).
El retrocés del PSOE a l’escenari autonòmic (de gairebé 130.000 vots) permet aquesta interpretació, que encaixa amb els transvasaments cap al PP (d’un de cada deu votants socialistes del 2018) que detectaven les enquestes. Tot i així, quedarien més de 200.000 paperetes conservadores de procedència desconeguda. Podrien procedir de l’esquerra, que va cedir gairebé 300.000 sufragis respecte al 2018, però no és probable que els vots orfes de l’espai que ocupaven Per Andalusia i Endavant Andalusia ara donessin suport al PP o a Vox.
L’altra possibilitat seria a través d’un mecanisme de substitució. És a dir, el transvasament del PSOE al PP hauria estat més gran del que suggereixen les pèrdues absolutes dels socialistes, ja que aquests també s’haurien beneficiat d’una transferència de vot des de l’espai de l’esquerra alternativa (que també confirmarien els sondejos, tot i que d’una magnitud insuficient per cobrir els guanys del centre i la dreta). A partir d’aquí sorgeix una altra interpretació, també basada en un mecanisme de substitució, tot i que en aquest cas de signe invers.
És a dir, també hi hauria la possibilitat (que les enquestes no desmenteixen si es té en compte el diferent grau de mobilització que exhibia cada bloc) que la majoria de les pèrdues de l’esquerra anessin a l’abstenció i fossin substituïdes per electors del centre i la dreta que no van votar el 2018, però que ara, motivats per una expectativa de victòria, haurien anat a les urnes. Al cap i a la fi, més enllà de la reordenació del vot que ha experimentat l’espai conservador (amb l’ascens del PP a costa de Cs i la consolidació de Vox), el nombre de paperetes que van aplegar el 19-J els partits de centre i dreta és semblant al còmput total que ja van aconseguir als comicis de l’abril del 2019 (gairebé 2.200.000).
Si, en canvi, la comparació es fa amb les generals del novembre del 2019, ara l’espai conservador hauria sumat una mica més de 100.000 paperetes, que coincidirien amb les pèrdues del PSOE i amb aquest transvasament d’un 10% que reflecteixen tant les enquestes d’àmbit andalús com estatal. En definitiva, si es parteix de les xifres de les legislatives del 2019 a Andalusia, el PP hauria aconseguit un 65% dels votants de Cs i, atenció, un 43% dels de Vox. I si s’apliquessin tots aquests transvasaments als resultats estatals de les últimes legislatives, els populars podrien aspirar a reunir més de vuit milions de vots.
El problema d’aquest càlcul és que deixaria Vox amb menys d’un 9% del sufragi (malgrat que va superar el 10% l’abril del 2019 i el 15% el novembre del mateix any), cosa que xocaria amb el creixement de gairebé 100.000 paperetes que han registrat els ultres entre el 2018 i el 2022. Per això, si es pondera aquest ascens de la dreta radical a l’hora de xifrar el transvasament de votants des de Vox fins als populars, la forquilla de vot del PP en un escenari de participació com el del 2019 es mouria entre un 30% i un 35%.
I l’esquerra? Amb algunes pèrdues a la cita del 19-J que superen els 700.000 sufragis respecte a les eleccions generals del 2019, el seu vot dibuixa un encefalograma pla. Però aquesta mort cerebral també es desprenia del resultat autonòmic del 2018 i, tot i això, cinc mesos després l’esquerra va obtenir 600.000 vots de l’abstenció per derrotar en escons el centre i la dreta a Andalusia (com el conjunt d’Espanya) l’abril i el novembre del 2019.
Per això, descomptats els transvasaments del PSOE al PP i la caiguda de la mobilització de l’esquerra alternativa, Pedro Sánchez (amb un 26% del sufragi) i Yolanda Díaz (amb un 12%) encara podrien aspirar a aplegar més de nou milions de vots en unes eleccions generals, lluny dels 11 milions que socialistes i Podem van sumar l’abril del 2019, però no tant dels més de deu que van reunir, amb Més País, al novembre. I tot i que aquesta correlació deixaria l’esquerra a una distància abismal de la majoria absoluta, tampoc no permetria al PP i a Vox anar més enllà dels 170 diputats. Com Rajoy i Rivera el 2016.