El gos cec

El Pietro és un chihuahua negre, cec i napolità. Des de fa estona puja en cercles el Vico Mastellone fins a l’11, on els seus amos regenten el Seven Corners, un lloc que si fos a la meva pròpia ciutat no freqüentaria. El Pietro té els ulls blancs i sembla que té mal geni. Em ve al cap Jorge Luis Borges. Com molts, jo de jove era de Cortázar i, en envellir, una mica més de Borges. El Pietro camina topant amb els peus i les cames d’aquells que, com nosaltres, estem asseguts a les taules prenent negronis, cocacoles i cerveses Peroni, que, fa només uns instants, eren fredes.

Puja i baixa el Pietro per la inclinada calçada, aplicant al màxim l’olfacte amb l’objectiu de trobar el rastre que el porti de tornada cap a casa. Hi va haver un camí per arribar a casa, Pietro, ja ho cantaven aquells. El rastre sembla ser a prop però potser no és cert. Ets a prop de casa, Pietro, però qui ho sap…? El Pietro es posa a bordar fins

El Pietro aplica al màxim l’olfacte per trobar el rastre que el porti cap a casa

que un dels seus amos, un xaval jove, amb els ulls envermellits de poc dormir i molta tralla, el tranquil·litza amb la veu que reconeix i el fa entrar al bar. Al cap de poca estona, Pietro Luis Borges torna a ser fora, ensumant, buscant, giravoltant sobre la seva cua curta, amb ganes de tornar-se a perdre per així poder ser trobat.

Davant meu, una nevera tus gel per no fer malbé els gelats. Borges s’aventura fins al carrer de sobre que, perpendicular, talla el passatge on es troba el bar i per on circulen napolitans bojos i sorollosos, amb les seves motos boges i sorolloses, i d’aquí, d’una topada, segur, la forma abonyegada del gos, que ara és més detingut que alliberat pel seu amo i portat a l’interior del Seven Corners, mentre tu em parles d’Artemisia Gentileschi, de les seves mans retorçades perquè no tornés a pintar, sense poder tornar mai més a casa.