El gall ha cantat
Pere va negar tres vegades Jesús abans no cantés el gall l’alba del dia que el van prendre. L’hi va vaticinar el mateix Messies, malgrat els escarafalls de l’apòstol. És un dels passatges més coneguts de les Escriptures, metàfora perfecta de com, per por, oportunisme o simple barra, som capaços de desdir-nos de les nostres conviccions més íntimes i ens convertim en hipòcrites i mentiders.
Tres vegades ha negat l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz que conegués o hagués parlat mai amb l’inefable comissari Villarejo. Ho va fer davant el jutge, on està permès no dir la veritat per defensar-se, ho va fer davant una comissió d’investigació, on ja és delicte, i ho ha fet finalment en un comunicat en què es reitera “rotundament” en la negació. El fet que se’l senti perfectament parlant amb Villarejo en un més dels milions d’enregistraments fets pel comissari ens fa pensar que potser
Totes les mentides de Fernández Díaz no tindran conseqüències per a ell
l’hi deu haver aconsellat el seu advocat: negar l’evidència. Hi afegeix un toc xulesc molt marca del país que a l’aleshores ministre se li senti dir: “Aquesta conversa no ha existit, està clar? El ministre (ell mateix) no sap res del tema”.
Gosaria dir que totes aquestes mentides, més enllà de portar Fernández Díaz al confessionari, no tindran conseqüències per a l’exministre. L’anul·lació de converses enregistrades i l’argumentació que són falses i manipulades li acostuma a sortir bastant bé al Partit Popular. Al pleistocè de la corrupció, es va imputar i van passar pels jutjats els dos primers tresorers dels populars: Rosendo Naseiro i el seu predecessor, Ángel Sanchis. Tots els altres hi han acabat anant a petar, un autèntic rècord de pèssima gestió de personal per part del partit. En aquell cas, unes escoltes per un cas de narcotràfic van revelar el presumpte finançament irregular del PP. Tot i l’evidència del delicte, enregistrat per la policia, el Tribunal Suprem va acabar anul·lant la causa i les condemnes en considerar que les cintes havien vulnerat el secret de les comunicacions dels acusats. Impecable jurídicament, lamentable en termes d’exemple polític. Era el 1992: l’exemplaritat, des de llavors, se n’ha anat a viure a un abocador.