El progrés és imparable
Tot en ordre. La Generalitat demana que no se salti per damunt de les fogueres! Cada dia més infantils, més tractats com xaiets obedients. Les fogueres de Sant Joan són per saltar-les, per fer poble i tradició. I si et cremes, ja sabies a què t’arriscaves!”. El comentari l’escriu a les xarxes socials el periodista Miquel Macià poques hores abans que la flama del Canigó arribi puntual a tots els pobles i ciutats de Catalunya per prendre foc a les foguerades que il·luminaran la nit més curta de l’any.
Els qui coincidim en posicionaments d’aquest tipus lliurem una guerra absolutament perduda. La possibilitat de gestionar individualment el risc s’empetiteix cada cop més. Un ja ni tan sols pot banyar-se els dies de fortes onades en el cas que així ho desitgi. De moment, els fogons i els llits es mantenen al marge de l’Administració i del seu interès per governarnos la vida sencera, però com que aquesta es comporta com un ens gasós acabarà per ocupar tot l’espai existent, i no tardarà a arribar també a les cuines i als dormitoris. Els qui assisteixen complaguts a l’eliminació de l’individu com a variable principal en la gestió del risc utilitzen tres arguments que combinen perfectíssimament entre si. Un de caràcter paternal –és pel vostre bé–, un altre de caràcter solidari –si et poses en risc algú haurà d’ajudar-te i aquest altre també pot acabar prenent mal– i un tercer de caràcter utilitarista –si et fas mal, acabaràs costant diners al sistema públic de salut–. Bones intencions, altruisme i finances públiques són una tríada invencible. No toca res més que rendirse i acceptar que, per aclaparadora majoria, el camí que hem decidit recórrer sense possibilitat de retorn és aquell que permet al leviatan decidir per nosaltres. Aquesta manera de procedir comporta de retruc un avantatge afegit per al ciutadà: deixa de ser culpable de res. Cedeix poder de maniobra i iniciativa, però a canvi queda alliberat de responsabilitat. Tot són avantatges.
El geni popular es manté encara a la revetlla de Sant Joan. Però el foc ha patit un procés d’institucionalització. Ja no el comandem el populatxo. La flama ha passat a ser, en certa manera, el punt final d’un expedient administratiu. Ja no són els adolescents, amb els nens amb tasques subalternes i amb la supervisió dels adults, els qui aixequen les pires. Aquesta feina queda reservada ara a les brigades municipals, que l’exerceixen amb un professionalisme només a l’abast dels servidor públic, sigui aquest funcionari o empleat d’una empresa de serveis. Els palets industrials han substituït els trastos vells de fusta que les colletes de marrecs anaven rebuscat per les cases dels veïns abans de la revetlla. Les torxes sucades amb resina o petroli han desaparegut de les mans de les criatures. Moltes fogueres compten amb perímetres de seguretat. Com s’escau si un aspira a ser conseqüent amb la societat de la profilaxi de què formem part.
Alguna empresa –si pot ser amb bons contactes amb l’Administració per assegurar-se el tret– hauria d’estar treballant en les fogueres del futur que podrien posar fi a tots els nostres problemes: pires que apareixerien projectades davant dels nostres ulls i començarien a cremar només de pitjar el botó de play d’un projector hologràfic 7D. Amb aquestes falses fogueres no hi hauria cremades, les emissions de CO2 serien inexistents i no deixarien el rastre d’una muntanya de cendres. S’ha de constituir la start-up SafeBonfire (Foguera Segura) de seguida. Hi ha un negoci interessantíssim a fer amb un ROE que ho petaria. Ja m’imagino l’entusiasta roda de premsa conjunta dels consellers d’Interior i Salut de torn anunciant la compra de l’equipament: Catalunya ha dit prou a les cremades i incendis per culpa de les fogueres.
Quedaria per solucionar el malestar dels gossos i gats a compte dels petards. Aquest és el nou tema que aflora a la superfície del debat públic ara que les mascotes exerceixen el rol de fills nascuts amb quatre potes. Sant Joan, esclar, és una festa d’humans i com a tal netament antropocèntrica en la seva concepció. Així doncs, alguna cosa hauria de ferse amb l’abús que tant de dolor físic i psicològic provoca gratuïtament als cans i mixos convertits ja en reis de la casa. La solució només serà possible si invertim prou en investigació. Que ens costi el que ens hagi de costar, però hem de trobar tant sí com no la fórmula del petard silenciós.
Guaiteu el Sant Joan del futur: traques mudes i fogueres de mentida. La revetlla somniada en què res ni ningú pren mal va agafant forma. El progrés és imparable.
Traques mudes i fogueres de mentida, la revetlla en què res ni ningú pren mal va agafant forma