Mirar per veure
Riera avall, en l’ancestral i estival cita amb el mar, tota una pinacoteca de tipus. Siluetes animades circulant pel paisatge immòbil, repetint, una vegada més, el camí prehistòric heretat, el de sempre. La tendència i la natural volença cap a la platja i la gresca. La rivalitat amb l’acalorament, el sol blanc, la xafogor i els dies llargs. El teló multiblau del mar ja surt de la taxidèrmia hivernal. Nens, joves i vells, junts, o al seu aire, diverses generacions unides per la joia.
Una rua de possibles personatges, alguns fugint de la seva ombra quotidiana demanen, sense potser saber-ho, a algú que els converteixi en protagonistes de ves a saber què. Un assumpte pirandellià. L’estrèpit infantil i els deambulants que arribats a l’edat de les pastilles ja saben que un no pot anar enlloc d’on no pugui tornar caminant. Sí, un respecte a la saviesa anònima. I a la prudència popular. Sorra-sal-aigua-aire-cel. I cossos amb pocs farbalans que majoritàriament són només bonics perquè són humans. I què? Mai un cos perfecte no ha deixat de ser avorrit; a la dictadura d’influencers i cretins diversos, ja ho saben: ni cas.
Una contemplació sorprenent: la desfilada, l’espectacle humà de vida i llibertat en una rambla mediterrània. És més agradable pensar que fer, però per damunt de tot mirar. Proveu-ho. Mirar per veure. I per poc que l’improvisat tafaner cavil·li veurà passar per l’endurida torrentera seca comparses amb una retirada a l’Esperanceta Trinquis, Quim Federal, potser l’Ós Nicolau i qui sap si alguna reminiscència més de la imatgeria espriuana. Una processó de gargots immortals. Un fresc maresmenc.
El Maresme és així: una ironia mediterrània. Una costa sense bravura. Un litoral de pobles encadenats que vessen pels rials. Un marc existencial de llum ataronjada i amable; el càlid contrallum matinal com de bombeta antiga. Un mar culte, grisenc, tirant a dòcil i carregat de dols que porta anys de sarcòfag líquid d’éssers humans. Muntanya, vent, pluja, son, tro. I quan l’hivern de cop es despulla, un tropell de cavalls ferotges i sense brida avança tempestes per les rieres. La mort entra sense citar-la. Sí, el Maresme també és així.