Balbín, mestre de llibertat
Cada divendres a la nit sonava la (lúgubre) sintonia de la capçalera de La clave (obra del músic Carmelo Bernaola) i jo enganxava el nas a la tele. En aquell plató es parlava de joc, de política, d’història, de religió, de la nostra guerra civil, de sexe, de maçoneria, del comunisme, de Lorca, del món, de tot.
Jo tenia 16 anys i estava assedegat de saber, d’informacions, de coneixements, d’opinions, d’idees. Franco havia mort l’any anterior, ja era hora. En aquell programa de televisió hi veia la meva oportunitat d’entendre alguna cosa, d’entrar en l’esfera de les idees per traçar-me un mapa mental del meu país i del món. Tot gràcies a aquell senyor que encenia la seva pipa i no la deixava fins tres hores després de debat: José Luis Balbín. Aquell home acaba de morir.
Balbín em captivava –envoltat en una núvol de fum de tabac de pipa– per la seva serenitat inalterable, per la seva capacitat d’escoltar opinions creuades i visions excloents sense perdre les maneres. Mentre els meus pares i germans miraven Un, dos, tres, jo m’enverinava de llibertat.
Així vaig entendre que la democràcia era la seducció per la paraula i no silenciar res. S’hi parlava de si hi ha vida més enllà de la mort o de si hi ha vida extraterrestre. S’hi parlava de tot. No oblidaré mai una emissió de La clave del 1980 sobre Federico García Lorca: fa 42 anys, i llavors encara vivien moltes persones que van ser els seus amics, com el granadí Luis Rosales. Allà eren, parlant del seu admirat i estimat Federico! (al costat d’un jovenet Ian Gibson, amb pantalons de pota d’elefant). Parlaven de l’assassinat de l’home més important d’Espanya, el 1936. Aquella emissió –avui a YouTube– és un tresor per a qualsevol persona amb curiositat per la nostra història.
Balbín va topar un dia amb Alfonso Guerra, un dels polítics que més vegades havia participat a La clave. Guerra el va eliminar: no volia que es parlés de certa corruptela a l’Ajuntament socialista de Madrid. Vaig poder agrair-li a Balbín el seu regal de llibertat, al seu pis de Madrid, encatifat a terra amb una capa de papers de diaris i revistes: “Gràcies per tantes hores de coneixement i per la lliçó de convivència i debat lliure”. Tan lliure que avui cap televisió no gosa emetre un debat tan lliure com La clave, obra magna d’un senyor del periodisme, José Luis Balbín. Gràcies! – @amelanovela