A Ucraïna: “Mama, no vull sortir del soterrani”
En deia soterrani, però en realitat era un forat, un habitacle d’1,40 metres d’alt per 1,40 metres d’ample amb un banc per seure-hi. Imagineu un ascensor estret i baix, on ni tan sols us podeu posar dempeus. Així era el refugi subterrani que Svetlana Levkovska, una enginyera de 30 anys, i la seva filla Kàtia, de 9, compartien amb tres familiars més a la ciutat ucraïnesa de Mikolaiv, molt castigada pels bombardejos russos.
La Svetlana i la seva filla són les primeres beneficiàries a Barcelona del programa Família necessita família, un projecte altruista d’acollida i acompanyament de persones desplaçades per la invasió d’Ucraïna. Des del 20 de maig s’han integrat a la llar de Toni López i Laura Badal, de 49 i 41 anys, un matrimoni del districte de Sarrià-Sant Gervasi amb tres fills: la Lucía, en Pol i la Martina, de 4, 9 i 11 anys.
A la Svetlana li va costar creure que la guerra fos una realitat. El 24 de febrer, de matinada, la mare li va trucar: “Agafa la nena i veniu ràpid a casa. Almenys serem sota el mateix sostre”. Van baixar al carrer i van trucar a un taxi. El taxista, un senyor gran, els va dir: “Sí, filles meves, estem en guerra. Rússia ha començat
La mare de la Svetlana va dir primer: “Agafa la teva filla i veniu amb nosaltres, serem sota el mateix sostre”
els bombardejos”. Bombardeig era una paraula que fins aleshores no era al diccionari particular de la Kàtia.
Avui bombardeig és un sinònim de malson. Al principi, els caces només sobrevolaven Nikolaev, però els seus vols terroritzaven la ciutat. Uns dies després, les bombes van començar a caure (una, al pati de la casa). La Svetlana es va divorciar fa anys. Ella, la seva filla, els seus pares i el seu germà es van ficar al soterrani. Van passar les setmanes i la filla li va dir: “Mama, no en vull sortir”. Llavors va saber que havia de fer alguna cosa.
Aquell dia la mare de la Svetlana li va dir que el cosí Aleksandr les podia treure del país i li va demanar que se salvessin. “Només ens n’anirem si tu vens amb nosaltres”. “Jo no us puc acompanyar per tres raons”. “Quines?”. “Al cotxe del cosí només hi ha dues places lliures”. “Aquesta és una raó. I les altres dues?”. “Les altres dues són les més importants: el teu pare i el teu germà”. El germà ha estat mobilitzat i ara lluita al front.
Les escales del viatge van ser, entre d’altres, Moldàvia, Romania, Hongria, Suïssa i França. Un cop a Catalunya, ella i la filla, com altres mares i filles, van passar uns mesos a l’hotel Antemare de Sitges. Cada dia la Svetlana envia un watsap al germà amb el mateix temor. I cada dia, el món s’atura fins que ell contesta: “Tot està bé”. Què passarà si algun dia no respon?
La Kàtia va trigar una miqueta
I setmanes després: “Ves-te’n, salva’t i salva la nena; jo no us puc acompanyar per tres raons...”
més a aterrar. Sentia un tub d’escapament al carrer i tornava a ser la nena del forat d’1,40 per 1,40. “Anem al soterrani de l’hotel, mama”. O veia un avió, allà, lluny (Sitges és molt a prop de l’aeroport del Prat), i creia que les bombes plourien altra vegada. La mare li va explicar que aquells sorolls eren normals i que no s’han de témer els avions de passatgers. Ara li diu el mateix que li diu a ella el germà: “Tot està bé”.
Bé, no. Genial. En aquest pis de Sant Gervasi, que avui és la seva casa temporal, tot és genial. Les fotos del reportatge semblen d’un anunci de moda. Alegria, bellesa, felicitat. En Toni i la Laura, que es van conèixer quan ell en tenia 27 i ella 19, no podien estar-se de braços plegats davant la tragèdia d’Ucraïna. Una imatge de la televisió va ser el detonant. Una mare, que no podia saltar una tanca, pregava que algú es fes càrrec del seu nadó a l’altre costat.
En realitat, aquelles imatges eren de la frontera de Mèxic.
Però podrien haver estat de Melilla, de Síria, de l’Afganistan, d’Ucraïna... De tants llocs! En Toni i la Laura van anar a una habitació de casa seva, on els fills guardaven un arsenal de joguines. Van parlar amb ells, que van fer un sí rotund, i les van traslladar gairebé totes al traster. Van obrir la frontera. “Tenim espai: podem acollir una família. Us sembla bé?”.
“Quan venen?”, va preguntar la Martina, la més gran, que parlava en nom dels dos germans. En Toni i la Laura també van demanar autorització a la Fátima, del Paraguai, que ajuda amb les feines de casa i a qui la idea li va semblar perfecta. Sarrià-Sant Gervasi, un pis que no és una capsa de llumins, una treballadora domèstica... Qualsevol estaria temptat de pensar que els López Badal fan el que fan perquè són uns privilegiats.
“I ho som. Som uns privilegiats: no vivim en guerra”. Però en Toni i la Laura han tingut en el passat més bona estabilitat econòmica. Ella és directora de màrqueting i ell, després de 25 anys com a soci en una empresa important, ha canviat d’aires i treballa pel seu compte. La voluntat i la bonhomia són més importants que la disponibilitat econòmica per fer el que fan.
Només a Barcelona s’han atès 12.000 ucraïnesos i se n’ha facilitat l’empadronament de 1.740. Hi va haver setmanes que es van presentar més de 900 persones. La xifra ha baixat una mica, però el degoteig no ha cessat. La mitjana setmanal és de 450 peticions. Cal saber que aquests refugiats no s’han expatriat per un curt període de temps. Molts preveuen quedar-se. És el cas, per exemple, de la Svetlana.
Encara no l’hi ha dit a la Kàtia, que voldria tornar-hi quan no miri al cel amb por; quan no s’hagi d’enclaustrar a un úter artificial, humit i sota terra; quan pugui retrobar-se amb les seves amigues (el pare d’una ha estat greument ferit en un bombardeig, però ella no ho sap); quan pugui acariciar el seu gosset Tusik, un cadell de mastí que ara és a cals avis.
La invasió d’Ucraïna (allò que Putin anomena “operació militar especial”) ha causat almenys set milions de desplaçats, la catàstrofe més important d’aquestes característiques des de la Segona Guerra Mundial. També ha desencadenat un gran moviment de solidaritat, però que corre el risc de desaparèixer com l’escuma de les onades. “Per això volem explicar el nostre cas. Per recordar que a Ucraïna encara hi ha nenes amb por i que continuen sense voler sortir del soterrani”.
Un dels projectes d’acollida que s’han posat en marxa és el de Família necessita família, que ha promogut la Fundació La Caixa a proposta del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. El pla es desenvolupa ara per ara en quatre de les províncies que han registrat un volum d’arribades de refugiats més important: Barcelona, Madrid, Màlaga i Múrcia, tot i que aviat s’ampliarà a Girona i Alacant. Els amfitrions no només no reben compensacions econòmiques, sinó que paguen de la seva butxaca moltes despeses del seus hostes. Els López Badal, la família de la Svetlana i la seva filla, van inaugurar el projecte a Barcelona i n’estan encantats. La mare i la filla seran amb ells un màxim d’un any (sis mesos, prorrogables per sis mesos més), “malgrat que ens tindran sempre que vulguin”. La Svetlana ocupa l’antiga habitació de jocs. I la Kàtia dorm a l’habitació de la més petita, la Lucía.
Hem dit que tot en aquesta casa transpira alegria, però els adults s’obliguen a actuar així pels petits, en especial per la Kàtia. Quan la Svetlana parla sense por que la senti la seva filla, tots ploren. Els pares. Els periodistes. I en Levan (Leo), el traductor de l’empresa KM, un georgià culte i poliglot. També s’emocionen Paula Baldrich, de la Fundació La Caixa, i Irene Bellés, de Save the Children. Aquesta oenagé és una de les sis que col·laboren en el projecte per assessorar les famílies i resoldre’ls els dubtes. La selecció és dura. No tothom hi està preparat. Tècniques com ella els ajuden a afrontar psicològicament l’arribada i la marxa dels refugiats, que un dia hauran d’independitzar-se i volar sols.
Fins ara s’han presentat més de 2.400 famílies, de les quals només 300 continuen endavant. Cent estan a punt d’iniciar l’acollida. Però en fan falta més. De moment, només hi ha 45 llars com la de la Svetlana i la Kàtia, que aquí ha tornat a somriure. Toni López i Laura Badal expliquen que tenen amics “que voldrien fer el pas, però no saben com acabarà tot. ‘Tot acabarà amb dues famílies eternament agraïdes’, diem sempre nosaltres”.c
La guerra d’Ucraïna causa una allau de desplaçats i solidaritat; aquesta és la història d’una mare i la seva filla, les primeres beneficiàries del pla d’acollida de la Fundació La Caixa