Literatura en una sola frase
El gènere de l’aforisme viu un bon moment en l’era de les xarxes socials
L’aforisme viu un bon moment, amb més autors que mai. A l’era de Twitter i les frases curtes, es multipliquen els títols que conreen aquesta forma, en realitat molt antiga, ja que es remunta uns quants segles abans de Crist. Segons el diccionari de l’IEC, és una “proposició breu i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la”.
“És una forma cada cop més flexible, que de mica en mica va incloent moltes més intencions”, afegeix Andrew Hui, professor d’Humanitats del Yale-NUS College de Singapur, que acaba de publicar Teoría del aforismo. De Confucio a Twitter (Cátedra), un assaig que recorre la història del gènere, amb especial atenció a autors com Confuci, Heràclit, l’apòstol Tomàs, Erasme, Bacon, Pascal i Nietzsche. Des del seu despatx a la ciutat-estat asiàtica, explica per telèfon que “les institucions acadèmiques, arreu del món, el continuen considerant un tema menor. Tot i això, les xarxes socials (Twitter, Instagram, TikTok) n’han potenciat l’ús enormement, també el del microconte o el microassaig, tot i que a internet aquests textos duren sovint només 24 hores. Malgrat ser poc estudiats, sobre els aforismes s’han fundat sistemes polítics o religions, pensem que Jesús, Mahoma, Confuci o Buda s’expressaven a través d’aforismes tot i que van ser els seus deixebles els qui els van recollir. No sempre són fàcils d’entendre, solen donar peu a la interpretació. Neixen vinculats a la medicina (Hipòcrates), que, igual com la poesia o la filosofia, mira d’entendre el món mitjançant fórmules, prescripció i diagnosi. N’hi ha de tota mena, però solen oferir una visió alternativa al saber establert”.
Guillermo Busutil (Granada, 1961) acaba de publicar Papiroflexia (Fórcola), 751 aforismes relacionats amb la lectura i el món del llibre, el que ell anomena “corbatí del llenguatge”. “L’aforisme –diu, per telèfon, des de Màlaga– és com dibuixar pensaments a l’aire, tota una orfebreria, amb l’encant de la poesia, deixa preguntes i ecos. Com César Aira, jo penso que els llibres breus són una cortesia amb el lector”. La seva obra ret homenatge a diversos autors, des de clàssics com Verne, Woolf o Cortázar fins a contemporanis com la desapareguda Almudena Grandes, Irene Vallejo o Jordi Carrión i reivindica una activitat lectora “basada en la disciplina, com anar al gimnàs, que és la manera d’obtenir el plaer més gran, un plaer que a més t’eixampla la vida i els sentits”.
La poeta Dionisia García (Fuente-Álamo, 1929) és, als 93 anys, la degana del gènere a Espanya. Acaba de publicar dos llibres aforístics, Vuelo hacia adentro –títol que veu com “una bona definició d’allò que és”– i el recopilatori de tota la seva obra anterior, El pensamiento escondido, tots dos a Renacimiento. “Conreo tots els gèneres –explica, per telèfon, des de casa seva a Múrcia–, és el tema el que et mana com vol ser expressat, ja ho deia Borges. Hem heretat l’aforisme dels nostres anteriors grecs i romans, que s’expressaven tan bé amb les seves sentències breus. A diferència de la narrativa, arriben de cop, sense forçar-los, com els poemes, però la profunditat no hi ha qui els la tregui. El caracol dorado (2011), per exemple, va néixer a Barcelona, era a la masia d’uns parents, vaig veure un cargol i em vaig ficar en la vida d’aquell ésser”. Ha detectat “un creigust xent per l’aforisme en els joves, però cal anar amb compte perquè és una reflexió i, per tant, ha de sorgir del pòsit que donen els anys, l’experiènbé cia, o de la cultura”.
Gemma Pellicer (Barcelona, 1972), autora de Medidas extremas (Renacimiento, 2021), explica per correu electrònic que va arribar a l’aforisme “no procedent de la poesia, com sol ser habitual, sinó del microrelat, des
prés d’observar un progressiu aprimament en els textos narratius que escrivia. A poc a poc, vaig anar observant que els meus textos anaven depurant-se, fins a quedar-se de vegades gairebé als mateixos ossos”. Opina que, avui dia, “les xarxes socials han donat a l’aforisme allò que anomenen visibilitat, de manera massiva; i, esclar, en aquestes aigües s’hi banyen sobretot els joves. Però, si no acaben recollits en un llibre, amb tot el que això suposa de selecció, depuració, ordenació, etcètera, acabarien perduts als núvols”.
La poeta Erika Martínez (Jaén, 1979), autora de Lenguaraz (PreTextos, 2011), explica, per telèfon des de Granada, que “jo vaig començar a escriure amb aquest gènere, que té molt en comú amb la poesia, perquè pensa amb imatges. Per mi, és un text amb la capacitat de sintetitzar una idea en el mínim nombre de paraules possibles. Presenta, a més, una relació molt tensa amb el pensament, productiva des del conflicte, ja que reflexiona d’una manera asistemàtica, cosa que el diferencia de la filosofia convencional”. Al segle XX, opina, es va estrènyer la seva connexió “amb la poesia, ja que es va apostar per l’arbitrarietat de la imatge, l’ocurrència o el caprici humorístic, es va tornar més lliure”. “Des del desconeixement –prossegueix– hi ha prejudicis en contra, com si fos categòric i autoritari, com si imposés la seva veritat, però els aforistes d’avui són gairebé el contrari, treballen els conflictes de la veritat, en un anar a la contra permanentment, és un gènere de dissensió estètica, espiritual i filosòfica”.
Les editorials independents tenen un paper fonamental en aquest auge. Algunes de les més destacades són Cuadernos del Vigía, La Isla de Siltolá, Renacimiento, Pre-Textos, Trea... i també Tusquets, del grup Planeta, amb hits de vendes com Emil Cioran i Jorge Wagensberg. Espanya i Mèxic són els dos països de parla hispana on el gènere ha anat creixent més des dels anys vuitanta, acompanyat d’un aparell crític rigorós i diverses antologies i premis anuals com el José Bergamín.
Martínez destaca que va ser Nietzsche qui “va rescatar el terme a finals del XIX. Ell pensava així, directament en frases curtes”, i assenyala que hi ha autors que escriuen directament els aforismes, però d’altres, “com María Zambrano, que els té perquè els va extractar Antoni Marí del conjunt de la seva obra, són molt bons, aforismes per amputació”.
“És un gènere estrany, minúscul i clandestí, que fins ara ningú no ha categoritzat de manera clara”, opina l’editor (i autor) Miguel Ángel Arcas (Granada, 1956), de Cuadernos del Vigía, en conversa telefònica des de la seva ciutat natal. “Va començar sent una fórmula per encunyar coneixement en la medicina i altres camps científics, va evolucionar en el Renaixement i en el Romanticisme amb un caràcter més literari, fins
“L’Acadèmia ignora un gènere amb què es van fundar religions, de Buda a Confuci o Jesús”, diu Andrew Hui
La degana de l’aforisme és Dionisia García, 93 anys, per a qui “arriben de cop, sense forçar-los”
Neila ha censat 120 aforistes en actiu a Espanya, cosa que “planteja el risc de l’adotzenament”
a arribar al segle XX, quan va adquirir el cos poètic que té en l’actualitat”. Per ell, l’important és que “crea una veritat pròpia, una realitat que hi era i no es veia. En l’aforisme, la veritat no és mai suficient, n’hi ha una mica més”.
Manuel Neila (Hervás, 1950), autor d’obres com ara El silencio roto (Llibros del Pexe, 1998) i editor de la col·lecció d’aforismes de Renacimiento, explica per telèfon des de Madrid que “personalment, els grans aforistes clàssics em van fer veure que la sentimentalitat ha d’estar unida al pensament i no pas separada”. Opina que “més que per les xarxes socials, l’auge del gènere (o, més aviat, la modalitat expressiva) entre els joves té més a veure amb el fet que hem entrat en una nova manera de pensar, després del paradigma econòmic i tecnocèntric que es va imposar un cop acabada la Segona Guerra Mundial. El filòsof Joan-Carles Mèlich deixa molt clar que estem en una mentalitat nova, una raó nova, precària i fràgil, que té com a instrument d’incisió l’aforisme, ja que el pensament avui ja no és tan deductiu com abans”.
“A Espanya –detalla– avui hi ha més de 120 aforistes en actiu, amb entre un i cinc llibres publicats”. Per això, “com va passar amb l’explosió del haiku, hi ha el perill que es deteriori o es malaguanyi, així va passar amb el romanç als anys vint o el sonet els anys quaranta, que es van adotzenar. Hi està havent una abundància de publicacions que la quantitat comença a imposar-se a la qualitat”.
Hi ha diverses antologies fonamentals, com la canònica Pensar por lo breve (Trea), coordinada per José Ramon González i que inclou del 1908 al 2012; Bajo el signo de Atenea (Renacimiento, 2017), coordinada per Manuel Neila i dedicada a deu autores actuals; o Fuegos de palabras (Fundación José Manuel Lara, 2018), sobre l’aforisme poètic els segles XX i XXI, coordinada per Carmen Camacho.
Hem preguntat als entrevistats en aquestes planes quins són els seus aforistes favorits. Més enllà de clàssics, com Marcial, Joubert, Lichtenberg, Schopenhauer, Wilde, Juan Ramón Jiménez, Kafka, Chesterton, Porchia, Joan Fuster, Carlos Edmundo de Ory o Foucault, entre els contemporanis, a més dels ja esmentats, es repeteixen els noms de José Luis García Martín, Enric Casasses, Ramón Eder, Carmen Canet, Ramón Andrés, León Molina, Manuel Moya, Pere Saborit, Jesús Aguado, José Luis Trullo –o el seu heterònim Félix Trull–, Jordi Doce, Itziar Mínguez Arnáiz, Andrés Neuman, Victoria León, Eliana Dukelsky o Héctor Puertas Castro.
Escolteu les seves paraules, i després torneu a pensar-hi perquè, com recorda –aforísticament?– el professor Hui des del seu despatx de Singapur, “l’aforisme és el gènere que es triga menys a llegir i més a comprendre”. Quedeu avisats.