Sentiments barrejats
El concert espanyol dels Rolling Stones, a començaments de mes en el Wanda Metropolitano de Madrid, va provocar el previsible allau de qualificatius hiperbòlics: electritzants, aclaparadors, sublims, eterns, etcètera. A mi els Stones em produeixen el que els anglosaxons denominen mixed feelings (sentiments barrejats). Per una part, aprecio la seva obra, la seva destacada aportació a la història del rock, la seva vitalitat i la seva extraordinària longevitat: es van ajuntar el 1962, ja fa seixanta anys, i segueixen en actiu, sobretot Jagger, que no para de córrer en escena. Per una altra, em semblen de vegades patètics, perquè comportar-se com a joves –Jagger complirà al juliol 79 anys; Richards, al desembre–, persistir en el seu paper de banda trencadora i el seu cartell de satàniques majestats, pot acostar-los a l’autocaricatura. De vegades se’ls ha qualificat de “morts vivents” i no de manera totalment injustificada. A la seva edat, molts congèneres ja han aconseguit el certificat de defunció o, en el seu defecte, busquen plaça en el geriàtric.
Per què segueixen girant els Stones? No és per diners, queda clar. És veritat que en l’era del negoci digital una cançó rendeix tres vegades menys a la xarxa que en un cedé, i que el negoci rau en els concerts en directe: la gira No Filter, iniciada el 2017, va rendir uns 415 milions de dòlars, i els Stones van ser els que es van emportar el pessic més gran de la recaptació (un 60% de cada concert, segons fonts del sector). També ho és que les fortunes dels seus membres sumen al voltant de 1.500 milions, quantitat suficient per afrontar la jubilació amb raonable tranquil·litat.
Se m’ocorren dos motius més pels quals continuen en actiu. Primer: a l’audiència global li encanta veure de prop als seus ídols (o els seus substituts, segons van morint els originals). A alguns els guanya la mitomania, van al concert com qui va a una litúrgia religiosa, i hi anirien cada diumenge si es pogués. A d’altres els rejoveneix, o així els ho sembla. Segon i potser definitiu motiu: als Stones els agrada fer el que fan. No només perquè siguin artistes i perquè, festes a part, la seva vida hagi transcorregut en estudis, concerts i gires de mesos de durada. També perquè a hores d’ara, entre concert i concert, reben allà on van un tracte principesc.
Solem associar les gires a una experiència extenuant, a bord de furgonetes que cada nit recorren centenars de quilòmetres per enllaçar actuacions en dues ciutats diferents. Però en el cas dels Stones tenen més de turisme luxós i privilegiat, amb uns quants concerts intercalats, que no pas d’extenuació. Aquesta gira europea, batejada Sixty, tindrà només catorze concerts i acabarà a finals de juliol. El ritme serà, doncs, d’un concert cada quatre dies, molt adequat i suportable per a rockers gairebé octogenaris.
Els Stones no continuen a la carretera per diners; deuen seguir perquè els agrada el que fan