Paisatge després del fiasco dels Jocs del 2030
Podria ser que el desenvolupament del Pirineu i la millora de les relacions entre la ciutat i les comarques amb més mancances en infraestructures no depenguessin només de l’esquí. En aquest context, la cooperació cultural és fonamental.
No es pot descartar que d’aquí vuit anys, quan se celebrin en algun lloc del planeta els Jocs Olímpics d’hivern, bastants habitants del Pirineu experimentin una certa sensació d’alleujament recordant el dia que el projecte va descarrilar. La percepció que es tindrà llavors de la crisi climàtica (una dècada d’onades de calor i d’huracans després) serà, sens dubte, més acusada que ara, de la mateixa manera que la qüestió ens preocupa avui molt més que el 2012.
És possible, fins i tot, que pels volts del 2030 ja es comenci a parlar de l’esquí com un privilegi exclusiu dels veïns del cercle polar Àrtic.
Però també és evident que la manera com s’ha desmantellat la presumpta candidatura del Pirineu català i aragonès ha deixat mala boca i la sensació d’oportunitat perduda. Per descomptat, l’oportunitat de promocionar les comarques de muntanya i d’utilitzar l’esdeveniment com a catalitzador d’una inversió de xoc en infraestructures. Però també d’interrelacionar territoris que ara es giren l’esquena.
D’entrada, es presentava l’ocasió d’establir una relació més fluida i productiva entre el centre i la perifèria, és a dir, entre Saragossa i el seu Pirineu i entre Barcelona i el conjunt del territori català. Però també entre les comunitats de Catalunya i Aragó, integrades en un dels eixos econòmics (el de la vall de l’Ebre) que desafien el dogma de l’Espanya radial.
En l’horitzó es perfila l’any 2034, amb el reclam d’uns nous Jocs d’hivern a què podria aspirar el Pirineu si s’actués amb més generositat que ara. Però sembla raonable preguntar-se si el futur desenvolupament del Pirineu ha de dependre sobretot d’un esport que té data de caducitat, encara que sigui llunyana. Pot ser que no siguin tan evidents, però s’haurien de trobar altres maneres d’impulsar les àrees del territori amb més dèficit d’infraestructures.
La millora de les relacions entre Catalunya i Aragó, molt improbable a curt termini en l’àmbit institucional, l’hauria de procurar la societat civil i, en particular, el món de la cultura. El final del carregós litigi per les obres d’art sacre ha eliminat un obstacle que s’havia arribat a enquistar fins i tot en els ambients culturals. Malgrat que no es va tancar al gust de tothom, ara ja és un plet del passat.
El conflicte polític català també ha viscut dies més convulsos, però va accentuar el distanciament entre la capital i la resta del territori català, i va propiciar un refredament de les relacions que encara perdura.
En aquest context, els Jocs del 2030, de què Barcelona també era seu, oferien arguments per avançar en la reconciliació i per destinar diners a millorar les deficients infraestructures de moltes zones de muntanya. Aquesta segona qüestió hauria de ser objecte d’un replantejament de les prioritats d’inversió dels diferents governs: el 2034 queda massa lluny.
Respecte a la primera, ha de ser la ciutat de Barcelona la que teixeixi xarxes per compartir amb la resta de les comarques la riquesa que genera. Cap candidatura a acollir esdeveniments o manifestacions culturals d’envergadura no s’hauria de fer sense un plantejament
Cap candidatura a acollir grans esdeveniments no s’hauria de presentar sense un enfocament multiseu
multiseu.
En l’àmbit cultural ja s’actua amb aquesta visió generosa. El recent simposi internacional d’art electrònic (ISEA) es va estendre per una desena de ciutats, amb un protagonisme especial de Reus gràcies a la New Art Foundation. En un àmbit geogràfic més limitat, la futura biennal Manifesta se celebrarà el 2024 a Barcelona i en deu municipis metropolitans més.
Són dos exemples recents. N’hi ha més, però no seran mai prou per corregir una dinàmica que bé es podria definir com de centrifugació negativa: avui dia Barcelona escampa pel seu entorn més pobresa que riquesa.