“Am bel salari del meses comprau n cafè”
Els governs intenten pal·liar el malestar de la població per l’encariment dels productes bàsics. I els bancs centrals es preparen per refredar l’economia. És difícil saber cap a on s’encamina el futur.
La contradicció: els bancs centrals creuen que han de refredar l’economia; els governs, escalfar-la
“Svalutation, svalutation” (devaluació, devaluació), “amb el salari d’un mes es compra només un cafè”, resava l’exitosa cançó de mitjans dels setanta de l’intèrpret italià Adriano Celentano. És una lletra que per a molts torna a tenir sentit en vista del vertiginós augment de preus d’alguns productes bàsics durant els últims mesos, des de la gasolina a molts aliments. Ahir el president del Govern espanyol va dir que sense les mesures que estava anunciant la inflació s’enfilaria entorn d’un 15%.
El nou paquet de Pedro Sánchez, amb què promet pal·liar els efectes socials de la inflació desbocada dels últims mesos, intenta fer front al clima creixent de malestar que s’està manifestant a l’opinió pública i la més recent expressió del qual han estat els resultats electorals a Andalusia.
Certament, les mesures tenen per objectiu directe els sectors socials més durament afectats pel sobtat encariment del cost de la vida. Aquesta és tant la seva virtut social com la seva mancança política. El descontentament va més enllà dels sectors amb les rendes més baixes o necessitats d’ajuda urgent. La inflació irrita un espectre social molt ampli. La inflació és un motor de ràbia i trasbalsament social i és suïcida no atorgar-li atenció prioritària.
És obvi que durant l’episodi actual d’encariment del cistell de consum la responsabilitat dels governs és molt limitada. Els motors són la globalització, en primer lloc, amb la dependència de les cadenes de subministrament i, en segon lloc, els canvis en les relacions entre les potències mundials més importants, amb la guerra a Ucraïna com a màxim exponent. Esperar solucions nacionals tampoc és raonable, tret dels casos dels EUA o la Xina.
Fins fa molt poc els banquers centrals dels dos costats de l’Atlàntic estaven immersos en un debat sobre si l’augment de preus era llebrer o coniller. Ara semblen coincidir que es tracta d’alguna cosa més que un repunt conjuntural i han començat a variar la política monetària, és a dir, a retirar estímuls i apujar els tipus d’interès, com la Reserva Federal de Jerome Powell, o a preparar-se per fer-ho immediatament, com en el cas del BCE de Christine Lagarde.
I com encaixen les mesures de xoc aprovades pels diferents governs amb aquest canvi de política monetària que ja és una realitat? La recepta clàssica dels guardians de l’estabilitat monetària és refredar l’economia per matar de soca-rel l’augment de preus, i per això s’apugen els tipus d’interès i s’encareixen els diners. I el que estan fent els executius nacionals és pretendre que les economies continuïn operant amb tanta normalitat com els sigui possible.
Els primers són partidaris de deixar notar els efectes de l’encariment, com per exemple l’augment de preus de les importacions d’energia, perquè l’economia s’hi adapti. Els segons pateixen la pressió social perquè aquestes mossegades al poder adquisitiu siguin neutralitzades. El conflicte sembla inevitable.
Hi ha un terreny per a l’acostament o l’entesa? Pel que fa al cas espanyol, el governador del Banc d’Espanya i membre del consell del BCE, Pablo Hernández de Cos, postula un pacte que reparteixi els costos de la pèrdua de renda social. L’alt funcionari ha demanat aquesta mateixa setmana que “les mesures fiscals han de centrar-se en els més vulnerables i han de tenir caràcter temporal per no afectar el dèficit estructural”.
En principi, el programa anunciat ahir per Sánchez sembla complir a grans trets aquests requisits, la seva vigència finalitzaria a finals d’any i bona part es dirigeix a les capes amb menys ingressos.
Però al final tot dependrà de la durada de l’episodi inflacionista i de l’envergadura de l’augment de tipus d’interès que apliqui el BCE. Com més contundent sigui, més complicarà les finances públiques i el cost del deute.
Per alguns, el BCE ha decidit actuar quan no toca i acabarà agafat amb el pas canviat perquè el món ja camina cap a la recessió i no pas cap a un escalfament que requereixi un tractament de fred amb tipus d’interès a l’alça. Una part de la inflamació inflacionista de les matèries primeres, des del gas al petroli, ja registren notables descensos de preus des dels seus màxims d’aquest any. I a més, l’economia europea encara no s’ha recuperat completament dels efectes contractors de la pandèmia, cosa que allunyaria l’espectre d’una inflació endògena que es resolgui amb les mesures clàssiques de la política monetària. La inflació no està llançant les hordes de consumidors als grans magatzems.
Si això es confirmés, i es comprovarà després de la temporada d’estiu –que de moment ho anima tot–, el BCE podria haver de desfer ràpidament les mesures que ara ha començat a assajar. Mentrestant, els governs semblen obligats sense excusa a socórrer la població més afectada per l’empobriment que els està suposant l’encariment dels productes essencials. Per més que això pesi als obsessionats amb el deute.