Mike Tyson, la mirada del diable

Potser ningú no va poder imaginar que Poli Diaz, el potro de Vallecas, acabaria rodant porno o apallisant el seu pare. O que Perico Fernández i els seus atacs d’ira dels últims dies acabarien atemorint els veïns de Saragossa, fins que va morir i va deixar de patir. En canvi, tots els aficionats a la boxa intuíem que Mike Tyson acabaria malament, fins i tot abans de perdre la imbatibilitat un matí de diumenge del 1990 al

Dome de Tòquio, de què tinc el record i l’acreditació, després de 37 combats invicte. Tyson només podia acabar malament o molt malament –per sort, no ha mort ningú, a diferència del promotor Don King, tot i que mai se sap–, a part d’arruïnat, però això rai.

Mike Tyson va reviure l’afició a la boxa als Estats Units i a la resta del món com cap altre campió havia fet des de Muhammad Ali, a qui no s’assemblava gens. De la mateixa manera que li passar al seu mentor, Cus D’Amato, entre la fascinació que provocaven els seus combats, d’un salvatgisme pur, i la rectitud a la vida, tots vam preferir que Tyson fes el que li donés la gana fora del ring sempre que continués enderrocant els rivals en pocs minuts, de vegades segons. S’entén que sortissin encongits i desaprofitessin la seva superior envergadura: mai abans no havien vist la mirada del diable. Ni els punys. Mike Tyson no feia por, feia feredat.

Va ser el campió dels pesats més jove de la història, amb 20 anys i quatre mesos, i oferia espectacle i multiplicava les audiències. La derrota de Tòquio –un combat molt estrany, en què l’àrbitre va alentir el compte del rival– el va posar al seu lloc: no era invencible. La caiguda va ser més ràpida del previst. Tres anys de presó per violació en què es va aficionar a la lectura i, segons el seu entorn, jugava al conte de la redempció i a tatuar-se cares com les de Mao, el Che o l’Ashe, la primera llegenda negra del tennis (la seva vídua va comentar que de bon grat l’hauria denunciat, tot i que demandar un bíceps li semblava estrany).

La nit que Tyson es va emportar mitja orella de Holyfield, els aficionats vam sentir vergonya: la boxa pot agradar, però no redimeix.