La letargia catalana
Ha passat un any des dels indults als líders del procés que van ser condemnats pel Suprem. Cadascú ha refet la seva vida després de gairebé quatre anys a la presó, inhabilitats per a qualsevol càrrec públic i pendents, en aquests moments, de les impugnacions del PP, Cs i Vox contra les mesures de gràcia concedides per l’Executiu de Pedro Sánchez. El gest del president espanyol –tan necessari com valent– havia de servir per afavorir el retorn del conflicte català al carril de la política. Ho ha aconseguit?
Si continuem amb la metàfora, podem assegurar que el tren és sobre les vies, però no ha fet gaire recorregut, és un tren aturat. La visió tàctica i de curt termini que gasta amb tot el líder del PSOE ha convertit els indults en l’alfa i l’omega de tota la política de la Moncloa sobre Catalunya. Això és un error: els indults eren la condició necessària (no suficient) per afrontar una normalització institucional que necessita continguts. I els continguts són sempre el fruit de negociar de debò, dins i fora de la taula de diàleg. L’anunci que hi haurà una trobada dels dos presidents abans de vacances és una mena de placebo per enganyar el maldecap. Madrid ha posat la carpeta catalana en un racó de paraigua.
Hi ha qui afirma que Pedro Sánchez no té cap necessitat d’avançar en el diàleg amb Pere Aragonès perquè la inflamació processista s’ha convertit en un petit gra, mig assecat, damunt la pell de la política espanyola; el postprocés és un gra que ja no molesta ni es veu. Hi ha qui considera que els governs espanyols només es mouen quan detecten que el malestar català organitza manifestacions i vagues. Avui per avui, l’independentisme governa la Generalitat però no ocupa els carrers. Això passa pels efectes de la pandèmia i la crisi que ha generat la guerra a Ucraïna, i succeeix també per les mateixes contradiccions internes d’un moviment on els interessos de part s’han imposat a qualsevol estratègia unitària. Per damunt de tot això hi ha la sensació d’impotència que ha quedat com a llegat de l’octubre del 2017. Aquell va ser un moment en què va barrejar-se la repressió de l’Estat amb la manca de visió dels líders independentistes.
Si la Moncloa interpreta que l’independentisme està sense alè, podria pensar que no ha de fer res més que emetre bones paraules i regalar alguns mirallets a ERC per tal que li voti les coses importants al Congrés dels Diputats. Si, en canvi, hi hagués algun bon lector d’història al costat de Sánchez, l’avisaria que els greuges que van engegar el procés no han desaparegut i que només estem travessant una discreta letargia.
Diguem-ho d’una altra manera: les tesis i exemples de l’editorial que La Vanguardia i onze diaris més van publicar el 26 de novembre del 2009 sota el títol “La dignitat de Catalunya” són avui plenament vigents. No era un escrit independentista, era un avís. Acabo amb un dels seus fragments: “El dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig.”
Els greuges que van engegar el procés no han desaparegut