La por, l’amant del futur
Torna el centre? Semblaria que les eleccions andaluses han dit que sí. Però: torna el moderantisme ideològic? O és més aviat la por, el que impera, en aquest moment de màxima incertesa i d’insomne acumulació de problemes?
La por guarda la vinya, deia un adagi català en els vells temps de l’estalvi. Ara que l’estalvi està penalitzat pels bancs, pels estats i pel capitalisme (ja estrictament financer), la inflació s’alça damunt de les classes mitjanes com el monstre definitiu. La inflació desbocada és el pròleg de l’empobriment general. La por a aquest monstre inflacionari (sumada a la inquietud que genera el món actual: pandèmia, guerra, malestar i conflictes a la veïna Àfrica del nord) ha fet que els electors andalusos busquessin refugi en el moderantisme. Segurament, els andalusos han escrit el pròleg del vot general. Però el futur no està escrit. Tot és susceptible d’empitjorar molt més. De la crisi del 2008 a la crisi actual han passat tantes coses negatives que, si en féssim la llista, podria confondre’s amb el guió d’una pel·lícula de terror.
El temor de les classes mitjanes beneficia objectivament Núñez Feijóo. Però si, arribat a la presidència, Feijóo no pot domesticar el monstre (que té dimensió mundial) i si el Banc Central Europeu no aconsegueix evitar que el deute espanyol exploti, aleshores el desgavell econòmic estaria garantit, les vinyes quedarien incendiades, i els extremismes de dreta i esquerra tornarien en un tancar i obrir d’ulls. Torna el centre? Regna el temor.
La por s’ha aparellat amb el futur. Fixemnos en el que passa a França. Emmanuel
Macron (capaç d’equilibrar liberalisme cosmopolita amb el biaix socialdemòcrata de la primera ministra Élisabeth Borne) defensa una posició centrada, oberta, patriòtica, europeista. En el seu discurs d’agraïment per la victòria (relativa, insuficient) a les legislatives, va parlar de la responsabilitat de tots els partits i de la necessitat de refundar i recrear la democràcia per tal de reunir totes les parts de la França fracturada. Macron és molt intel·ligent. Segurament no hi ha a tot Europa un líder amb la seva capacitat intel·lectual. Però tot aquest discurs basat amb el prefix re- (refundar, recrear, reunir) és poc creïble perquè durant el seu primer quinquenni presidencial ha treballat per expulsar bona part dels francesos de la “raonabilitat” i del “veritable interès” de França. La fractura d’un país no és culpa només de qui es radicalitza, sinó d’aquell que fa el sord a les causes que porten una part de la població a radicalitzar-se. En comptes de fomentar objectius comuns per reunificar, Macron, que necessitava conquerir en exclusiva l’espai central, ha fomentat la divisió i l’exclusió. Ells, els extremistes; jo, el centrat.
El centre també juga les seves boles en el billar de la polarització. La indignació, l’extremisme, el separatisme i tantes formes de reacció populista poden ser molt negatives quan cristal·litzen políticament. Però sempre exploten per raons objectives, ben reals, sovint sagnants. Raons que els centrats (és a dir: els que viuen sense problemes greus la seva existència social o política) no escolten. Les relativitzen, menystenen o silencien. Tenir raons de queixa no excusa el radicalisme irreflexiu, per descomptat. Però demonitzar els que cauen en el radicalisme, sense voler entendre (atendre) les causes que els hi empenyen, és trampós. En aquest cas, la paraula adient no és centrisme, sinó cinisme.c
El centre també juga les seves boles al billar de la polarització