L’escola del fracàs

Tots ens sentim perdedors alguna vegada, i fantasiegem amb la llibertat que procura el fracàs. En els moments baixos, ens diem: que triomfin els altres, que vagin a totes, que matinin i discuteixin, que exigeixin i defensin, que se superin i ens enlluernin, mentre nosaltres ens estirem sota l’ombra de la incompetència.

I és que el retrat del perdedor és molt més fascinant que el del guanyador, perquè, en lloc de situar l’energia en l’ambició, la posa en l’esperança. Malgrat saber que les coses no van bé, i de sentir el regust àcid de la deriva, continua pensant que tot pot canviar en un instant. Recordo que el meu pare, en els seus anys bons, en va encertar 14 en una travessa. Un cop de sort s’asseia al nostre tresillo, com un convidat magnànim, i el seu halo ens va beneir com una marededeu futbolera. Tant va ser així que en els anys dolents es va aprendre de memòria aquella travessa i la va anar repetint segons els seus rampells d’esperança. Una de les últimes paraules

És una acceptació tancada la de Juan Marín, sense excuses

que em va dir, encara amb laringe, va ser que a la vida calia saber guanyar i saber perdre. I sí, és una frase que he sentit mil vegades, però no sonarà mai com en la seva veu, cruament dolça perquè em fes gran.

Penso en les paraules de Juan Marín, el polític de Ciutadans que ha liderat la desaparició del partit de la Junta. “Els andalusos no s’equivoquen, alguna cosa devem haver fet malament”, va afirmar. Escasseja aquesta mena de determinació davant la derrota. És una acceptació tancada la de Marín, sense excuses, això sí, amb la blanor que acompanya el que enretiren cap a un costat, i pensa en els fills. Perquè el fracàs sempre és un camí cap a l’èxit si es pot refer sobre els afectes entreteixits amb maduresa, fixeu-vos si no que el que fracassa i no té esperança s’excedeix en justificacions i dona la culpa als altres. Els Juan Marín d’aquest món haurien d’impulsar una escola del fracàs. Els auguro un èxit enorme.c