Dues maneres de veure el món
L’any 2004, en un moment d’efervescent eurooptimisme, el diplomàtic britànic Robert Cooper dividia a La ruptura de las naciones els països del món en tres grups. El primer –que anomenava premodern– estava integrat per estats fallits, en guerra o massa fràgils per fer respectar la seva sobirania i exercir de forma legítima el monopoli de la força dins de les seves fronteres, com Somàlia, el Iemen o l’Afganistan.
El segon –el món modern– el formaven els estats basats en el concepte tradicional de sobirania que exercien de manera efectiva el monopoli de la violència. Eren països com la Xina, l’Iran o Mèxic, molt gelosos de les seves fronteres, amb una identificació clara entre el territori, la consciència nacional, l’economia, l’exèrcit i les institucions estatals i amb una separació nítida entre la política interna i la política exterior.
El tercer grup, que Cooper anomenava postmodern, el componien un grapat d’estats que estaven superant el concepte tradicional de sobirania mitjançant una estreta cooperació encarrilada per una densa xarxa d’acords i d’organitzacions internacionals. En aquests estats les fronteres eren cada cop menys rellevants i la separació entre la política interna i la política exterior es difuminava. Per Cooper, els membres de la Unió Europea n’eren el millor exemple.
En aquell moment, la direcció semblava clara: empesos pels canvis tecnològics i per unes interrelacions econòmiques creixents, els països del segon grup tendien a passar al tercer. Gràcies a la tasca de les organitzacions creades a partir de l’any 1945, la comunitat internacional s’havia anat sotmetent a un entramat complex de normes comunes. La Unió Europea acabava de llançar l’euro i l’opinió pública era majoritàriament europeista. La globalització i un canvi tecnològic galopant estaven generant un progrés palpable. Als països emergents, centenars de milions de persones estaven sortint de la pobresa. El món era cada cop més interdependent. L’aleteig d’un insecte a Indonèsia podia causar un daltabaix a Xile o a Finlàndia. La sobirania plena s’estava convertint en un concepte del passat.
Fa un parell de setmanes, en un article en aquestes pàgines sobre la guerra d’Ucraïna, Robert Skidelsky recordava aquesta classificació de Robert Cooper. La Gran Recessió va tallar en sec aquell optimisme. Les condicions de vida als països emergents van continuar millorant, però molts ciutadans dels països més avançats –i també dels altres– van deixar de creure en la globalització i no pocs països van evolucionar en una direcció contrària a la suggerida per Cooper. En comptes d’avançar cap al tercer grup, el dels estats postmoderns, molts països del segon es van atrinxerar en el seu concepte de la sobirania i van refusar integrar-se als circuitsinterdependentsdeleseconomies liberals, sovint per frenar processos democràtics.
Rússia n’és un bon exemple. Després de l’enfonsament de la Unió Soviètica, es va convertir –formalment– en una democràcia i va intentar incorporar-se al món occidental. Però la transició va descarrilar enmig d’un mar de corrupció i les velles estructures autoritàries van reaparèixer transformades en oligarquies econòmiques i financeres. Potser va faltar generositat per part d’Occident, però ara ja és tard per lamentar-ho. Sota el lideratge de Putin, Rússia va esdevenir una petrodictadura amb voluntat de restablir una zona d’influència pròpia.
Ucraïna, mentrestant, es debatia entre els dos mons. D’una banda, hi havia els que ambicionaven integrar-se a Europa, com els països de l’antic bloc soviètic que avui formen part de la Unió. D’altra banda, els que preferien seguir l’exemple rus. La divisió geogràfica entre una zona occidental propera a Polònia –a la qual ha estat unida en el passat– amb una forta identitat ucraïnesa i amb més vocació europea, i una zona oriental amb més presència russòfila va abonar la divergència.
Putin va envair Ucraïna amb ànim de tancar el debat a favor de la meitat oriental russòfila. Ha aconseguit tot el contrari: fonamentar la identitat ucraïnesa d’una majoria que molt difícilment tornarà a acceptar sotmetre’s a Moscou. A més, volia ampliar la seva esfera d’influència i de moment el que ha aconseguit és enfortir l’OTAN.
L’estratègia de Putin és la pròpia dels estats moderns. El seu llenguatge és el del vell imperi tsarista. Com feia broma no fa gaire Ivan Krastev al Financial Times, els seus principals consellers són Ivan el Terrible, Caterina la Gran i Pere el Gran. No és estrany que compti amb el suport més o menys explícit d’altres grans estats que han apostat per mantenir-se al segon estadi de Cooper, el dels estats moderns, com la Xina, l’Índia i el Brasil. Davant seu, Zelenski representa una Ucraïna que anhela la integració a Europa i que, per aconseguir-ho, busca l’empara de l’OTAN.
Les diferències no són només polítiques; són molt més profundes. D’una banda, hi ha el món de les llibertats, dels drets humans, del liberalisme econòmic, de les noves formes familiars i de la sobirania diluïda, líquida. De l’altra, l’autoritarisme, la realpolitik, una economia dirigida, la protecció hipòcrita dels valors de la família tradicional i un concepte petri de la sobirania.
Aquestes diferències, que la guerra està fent cristal·litzar, dificultaran l’establiment d’una pau duradora, acabi com acabi la contesa. Són dues maneres de veure el món que difícilment poden entendre’s. No sabem si Ucraïna assolirà el seu somni d’integrar-se a la Unió Europea. Tant de bo. En el millor dels casos, li queda un llarg camí. Però podem estar segurs que Rússia haurà de canviar molt abans de pensar a estrènyer qualsevol mena de relació amb la resta d’Europa.c
Les diferències entre Rússia i Ucraïna no són només polítiques; són molt més profundes