Ara en diuen ‘reduflació’

Busqueu què pesa una lliura segons el sistema mètric decimal i sabreu que la ‘reduflació’ ja hi era

Llegeixo que l’Organització de Consumidors –l’OCU, per dir-ho amb eufònica eufòria– ha denunciat davant la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) sis conegudes empreses –Pastas Gallo, Danone, Pescanova, Colacao, Tulipán i Campofrío– per reduflació. La paraulota és un calc de l’anglès shrinkflation (shrink és reducció i- flation la part final d’inflació), un neologisme nascut fa una dècada per designar l’ancestral pràctica de cobrar el mateix a canvi de menys producte. Per més que s’inventin parauletes per fer-se els interessants, la pulsió d’aquest frau ve de lluny i remet a un món amb balances trucades i unitats de mesura que variaven de contrada en contrada. Busqueu què pesa una lliura segons el sistema mètric decimal i ho comprovareu. Fins i tot si us cenyiu a la lliura catalana veureu que, segons el DIEC, “equival a 400 grams al Principat de Catalunya, a 407 grams a les illes Balears i a 355 grams al País Valencià”. I el pas al sistema mètric decimal no millora gaire les coses. Quants pans de quilo heu comprat que fessin més de 800 grams? El llenguatge literal perd pistonada. Els minuts de silenci duren quinze segons, les quarantenes són de longitud variable i no hi ha cap centpeus que tingui més de trenta potes. Tot és un frau, fins i tot la toponímia. O em diran que és normal que el ral·li Dakar pugui passar per qualsevol continent excepte per l’Àfrica negra?

Un dels records més indelebles que conservo de la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007 està associat a una màquina de tabac. Em va passar just abans d’anar a viure amb excitació compartida el discurs inaugural de Quim Monzó a l’auditori de la fira. Jo en aquella època encara fumava i em vaig quedar sense tabac, de manera que vaig anar-ne a comprar a la cafeteria de l’hotel. Tinc el record difús d’haver hagut d’adquirir una fitxa especial per a passavolants que no teníem l’acreditació de ciutadà alemany major d’edat, però no hi posaria la mà al foc. En canvi, recordo que a la màquina no hi havia Camel i em vaig haver de comprar un paquet de Marlboro. Tot anava bé fins que el vaig obrir. Els cigarrets hi ballaven, balders. Era estrany, perquè l’acabava de desprecintar, però els vaig comptar i només n’hi havia disset, dels teòrics vint. Enfurismat, me’n vaig anar a reclamar a la barra. No parlo alemany, però el cambrer no va tenir cap inconvenient d’explicar-me en bon anglès que ho feien a consciència, per no haver d’apujar els preus del tabac a les màquines. Em va semblar al·lucinant. L’any 2007 encara no s’havien inventat la paraula reduflació, però ja em van reduflar. Mentre fumava, camí de l’auditori on Monzó faria l’històric discurs de la polla, vaig recordar la veu sàvia de l’àvia Paula que em deia: “Ningú no dona duros a quatre pessetes”. Pura reduflació.c